Fotografia © Elena Figoli
Al llarg de la vida se’ns planteja la pregunta de qui volem ser. Es tracta, unes vegades de forma idíl·lica, altres utòpica, d’un reflex del que les nostres característiques i capacitats podrien, combinades, arribar a oferir. El cas és que la presència d’un trastorn bipolar sacseja els fonaments del procés de resposta a aquesta pregunta, fins al punt de desfigurar-la d’una manera que generalment la societat, que està com cega a un camp que estigmatitza com és el trastorn mental, no arriba a entendre.
Per a moltes persones resulta comú el procés destructiu a què es veuen subjectes, pels objectius de modelatge d’un mateix. Posar-se a discutir amb aquesta gran majoria sobre les immenses dificultats afegides que suposa patir una quelcom patològic i crònic a nivell mental no només és inútil, sinó també desesperant.
Mentre que la malaltia física actua de destral davant la barrera de fusta que les persones poden voler interposar per a defensar allò de: ‘per a tots és molt dur‘, presentant de manera visible una evidència que tomba qualsevol argument; el trastorn mental navega per camins molt diferents. Aquí entrem en el camp invisible de la gestió de pensaments i emocions. I aquí estem sense evidències físiques que constatin la gran diferència entre una persona sana i una altra amb un patiment patològic. I és que tots poden mantenir estar profundament deprimits o anòmalament eufòrics. Per descomptat, també alberguen el convenciment que una persona afectada d’un trastorn, espabilándose, pot funcionar exactament igual que la resta.
Si es veu un braç amb els ossos sagnants per fora no s’exigirà, per lògica, cap activitat per part seva. Si no es pot veure o palpar la problemàtica de la qual se’ns fa ressò, malauradament la reacció que es produeix és, massa sovint, diferent. Així doncs, si bé la societat, lògica en mà, deixa fora de tota discussió el que algú immobilitzat de cintura cap avall no pugui ser futbolista; quan es topa amb una persona amb un trastorn mental, les qüestions d’aquesta naturalesa es posen en dubte i llavors neix una discussió desesperant.
En el cas d’una psicosi maniacodepressiva com la que pateixo a nivell personal, sembla que el clímax a una vida de desestabilització, en forma d’una dècada d’ingressos, addicció a l’alcohol, tones de sofriment tanatoautolítico i altres tantes de psicosi com a colofó a prolongades manies, no fa que la meva condició d’invalidesa absoluta i pensionista sigui respectada gens ni mica. A la que certa millora treu el cap, llavors un ja ha de tornar a la mateixa autopista on tots corren en els seus automòbils de motor regulat. Tant és que tot just un parell d’anys abans el teu ‘carro’ es trobés en el desballestament.
No obstant això, aquesta situació esperona d’una manera que pot aprofitar-se, sempre que un aconsegueixi donar amb una fórmula d’estabilitat que es prolongui, com a mínim, en grans cicles que permetin la construcció d’una vida.
A l’inici d’aquest article escrivia sobre la idea de qui volem ser. Doncs bé, fins a arribar a aquest últim punt, molts dels nostres somnis i objectius hauran hagut de ser tirats a les escombraries. Si, com per desgràcia passa en un elevat percentatge, hem trobat en un tòxic com l’alcohol un terreny que potenciï la il·lusió d’estabilitat de cara a afrontar les fases descompensades del trastorn bipolar, el més probable és que hàgim acabat per desenvolupar una forma de addicció a ell. I això fa que gran part de la nostra vida hagi de ser constantment descartada cap als residus que genera aquest nociu estil de vida. Per a nosaltres i els que ens envolten.
Perquè afortunadament, hi ha excepcions dins de la societat que he dibuixat. Hi ha molta llum en el fosc món del trastorn mental, encara que actualment en conjunt tot just doni per entreveure un fanalet indicant el camí en una nit tancada sense estrelles. Ja és molt, però. És un primer pas.
El mateix que hem de donar cada vegada que la nostra parella en el romanç per la nostra identitat, aquesta persona que volem fer de nosaltres, ens abandoni deixant-nos abatuts. Cal saber la direcció en què cal seguir caminant, potser desconeixent en què ens convertirem, però sentint en el més profund la sensació que s’està actuant correctament.
Jo fa dos anys que barallo dur per mantenir l’estabilitat. Fa quatre mesos que no provo gota d’alcohol. He encès el meu propi fanalet en aquesta foscor on hem de tractar d’ajudar-nos, els uns als altres, i nosaltres mateixos.
Víctor Fernández García
NOTA: Víctor té el seu propi Bloc, al qual podràs llegir més articles seus: Un Universo en Palabras.
