Vaig fumar durant vint-i-dos anys. Ho vaig deixar fa vint anys, després de molts intents. Jo fumava més de tres paquets diaris. Havia llegit en algun lloc que si ho intentes i ho intentes, finalment ho aconsegueixes. I jo intentava deixar de fumar cada dia. Després d’innumerables derrotes i de molta ansietat, ho vaig deixar.
Era plenament conscient que el meu comportament fumador era suïcida. Bona prova d’això és que onze anys després de deixar de fumar em van trobar un tumor al pulmó. Però quan fumava estava tan enganxat i estava tan integrat a la meva personalitat que deixar-ho era una feina impossible. O al menys així ho semblava. Per que un dia em vaig aixecar i no vaig fumar i no he tingut problemes des d’aleshores. Tenia més gana i prou.
Llegeixo amb una certa indignació que la primera causa de mort entre les persones amb problemes de salut mental és el tabac. I dic indignació, perquè malgrat la conscienciació que ha fet la societat en els darrers anys, sembla que el tabac encara té un cert glamur. Veig als adolescents que fumen els seus primers cigarrets i els cridaria sobre la bogeria del que estan fent.
Vuit milions de persones moren a l’any al món a causa del tabac. I n’hi ha moltes més amb bronquitis o emfisema. Ens enganxem de joves i després deixar de fumar és un problema.
A nosaltres, les persones amb trastorn mental, ens mata més el tabac que el suïcidi. Si consumeixen tabac el 30% de les persones sense problemes mentals, entre nosaltres el percentatge és del 80%. Especialment, persones amb un trastorn d’esquizofrènia o un trastorn bipolar. La tendència és a la baixa però encara la situació és molt greu.
A la “Guia d’intervenció clínica en el consum de tabac en pacients amb trastorn mental” es diu que les persones amb trastorn mental greu moren entre vint-i-cinc i trenta anys abans de la població en general directament pel tabac o per malalties agreujades per ell.
I encara hi ha gent que t’ofereix tabac com un gest de companyonia. Els dius que no fumes i et diuen: “Fuma’t un cigarro home! Que un no fa res”. Quan m’ofereixen tabac, jo trenco el cigarret, cosa que fa que deixin d’oferir-me’l.
Aquest és un tema problemàtic perquè sóc plenament conscient de la dificultat que té deixar de fumar. El tabac produeix estrès, inclús quan estàs fumant. I l’única solució que dóna el sistema nerviós és fumar més. El cos et demana nicotina amb urgència.
Però es pot deixar de fumar. Jo ho he fet. No m’he fumat un cigarro en vint anys. Als hospitals i als centres de salut mental hi ha ara plans per ajudar-nos a deixar de fumar. El personal sanitari està conscienciat de com és de maligne el consum de tabac en el nostre col·lectiu.
Hi ha solucions. No dic que siguin bufar i fer ampolles però hi ha solucions. I és important deixar de fumar.
A vegades estem tan desesperats que fumar ens sembla un mal menor. Però el tabac és un greu problema.
Intenteu-ho. I si fracasseu intenteu-ho de nou.
Fèlix Rozey
