Fotografia © Elena Figoli
El psicòleg d’una teràpia de grup a la que anava ens parlava d’aquest concepte. Era una cosa que, tenint en compte com vius el dia a dia, ens costava introduir a les nostres vides. Quan delires o estàs deprimit donar un sentit i una direcció a la vida és una cosa que queda lluny de les teves possibilitats.
Jo us comento això per veure si a algú pot servir-li. Bàsicament es tracta de posar un punt de referència a les coses i als dies. Potser treballar en una feina que t’agradi, fer uns estudis o ser activista d’ActivaMent. Es tracta de dissenyar un camí de vida.
Quan som joves ho fem automàticament: estudiar, treballar, sortir amb una persona. Elaborem projectes que es faran o no realitat però que són coses que ens atrauen. Després d’uns anys amb problemes de salut mental, a molts ens passa que potser deixem de somniar. I necessitem els somnis. Els somnis no tenen perquè ser impossibles. Evidentment, si tens quaranta anys, millor no somniïs convertir-te en Leo Messi.
Jo no tinc grans somnis. Però he observat que necessito seguir un punt de referència davant meu. Poden ser coses molt senzilles, com fer un curs en un centre cívic o llegir un llibre. Establir uns compromisos amb mi mateix em fa posar les piles. He passat massa temps al llit deprimit i delirant. Necessito sortir del llit i ficar-me en alguna cosa que m’interessi. Escriure en aquest Blog és un projecte que m’engresca. Vull anar a Itàlia quan pugui i és una cosa que tira de mi. Cada un pot trobar a dins seu un projecte que doni color a la vida.
Jo ho veig vital. És molt difícil encertar en una diana si no saps quina és. Anar tot el dia d’un lloc a un altre sense que li trobis cap sentit és molt desencoratjador. Per a mi, escriure aquí, explicar-vos els meus problemes i les meves experiències i pensar que a algú li poden ser útils, m’anima a perseverar.
Que cadascú li posi el contingut que vulgui al seu somni. Hi ha algunes coses que sorprenen. Jo, fa molts anys, anava d’emissora en emissora de radio oferint-me a treballar gratis amb la il·lusió de fer radio un dia. I un dia va sortir l’oportunitat. Els darrers tretze anys he col·laborat en més de cinc-cents programes! Qui em diria, quan delirava que era un locutor de ràdio, que el meu somni es faria realitat! I més tenint en compte que la meva preparació periodística era nul·la!
Aneu amb compte amb el que somnieu, perquè potser ho aconseguireu!
Fèlix Rozey
