El 10 de setembre es va celebrar el Dia Mundial de Prevenció del Suïcidi. El suïcidi es pot prevenir. Això ens diuen. Però més enllà de la prevenció, existeix la ideació suïcida. Aquelles idees que et vénen i s’instal·len en la teva consciència per fer-te la vida impossible. Interpreto les idees suïcides com a una tortura de la ment. Com si et flagel·lessis en vida o com a manera de castigar la teva existència.
Existir és quelcom difícil de definir.
Qui sóc? Què faig aquí? Qui m’estima? Qui m’odia? Quina importància té la meva existència? Què puc aportar al món? Què em passa? Què he de fer? Quina raó té existir?
No són preguntes fàcils i contenen molta filosofia. Les raons de viure són misterioses. Tanmateix, les raons de viure no són, de vegades, gaire fàcils d’assumir, ni per uns ni pels altres. Crec que en gran mesura, devem la nostra existència als pares que ens van concebre. Però sovint, ni això és suficient motiu per explicar què fem en aquest planeta. Llegia una entrevista a una neuropsicòloga que deia que “desconeix el sentit de la vida”. Jo el que dic és que desconec la meva missió a la terra.
En qualsevol cas, quan he tingut idees de suïcidi, que n’he tingut i molt sovint, i fins i tot, de tant en tant, em tornen a venir… quan he tingut idees suïcides m’he aferrat als pares i les seves raons per dur-me al món. Jo crec que tinc una missió en aquesta vida. Però hi ha altra gent, que ni això. És molt dur analitzar-te tu mateix i arribar a concloure que la teva existència no té cap raó de ser i que en aquesta vida no tens cap més escapatòria que desaparèixer eternament.
“Ho diuen les estrelles: Els fugaços som nosaltres” diu una frase que corre per les xarxes socials. Evident, les estrelles viuen milions d’anys, mentre nosaltres un segle, a tot estirar.
Les idees suïcides es donen tant en qui prové de classe social alta com baixa. Però qui prové de classes baixes ho té més magre per sobreviure, mentre que qui ve de classes socials altes sempre rebrà més suport, al meu entendre.
Les idees suïcides no es donen en qualsevol persona. Rere més d’un 90% de suïcidis hi havia un trastorn mental. Això què ens diu? Que el pensament, les idees i les emocions emmalalteixen, en conseqüència una persona que intenta treure’s la vida, ho aconsegueixi o no, és una persona que pateix. Principalment té idees molt recurrents respecte la seva desaparició de la faç de la terra. Idees recurrents, obsessives i reiteratives, de manera que una persona que intenta el suïcidi és pres de la seva ment i el seu entorn no l’entén, ni li presta prou atenció. És una víctima del trastorn mental i els pensaments o idees suïcides.
Pel que sé, les persones que han intentat suïcidar-se són persones que han patit molt en la vida, joves o més grans, i es mereixen més atenció de la que els han prestat. Sé d’una persona que tenia un tumor cerebral, que patia dolors de cap molt forts i es va treure la vida. Tots coneixem el cas de Robin Williams, que patia una malaltia que era difícilment curable i es va suïcidar.
Alguns han complert la seva missió, altres no veuen més escapatòria al sofriment, al patiment desmesurat o al dolor, altres perquè la seva ment malalta envia missatges d’engegar-ho tot a rodar. Si es pot fer prevenció, diria que les persones amb trastorn mental tenim millors perspectives pel que fa a la prevenció. Si tan sols difonguéssim al món que el cervell pot emmalaltir i, en conseqüència, els pensaments i emocions llencen idees de suïcidi, que no hem de creure, i que ens poden dur a temptar el suïcidi, potser aquelles persones que ho intenten serien salvades a temps i se’ls prestaria l’atenció i se’ls tractaria com és degut. Diu Eckhart Tolle: “Tu no ets el teu pensament, ets molt més”.
Espero i desitjo que si el suïcidi té arrels genètiques, com afirmen alguns, es trobi el tractament que hi pugui posar fre. Mentrestant, somio amb una societat que estigmatitzi menys les persones que ho han intentat, i que entenguin i que es posin en el lloc de qui tenim pensaments suïcides. La salvació passa per parlar-ne obertament, i que sigui tema de debat públic.
Dani Ferrer
