“La discriminació ve donada per la ignorància sobre què és viure amb un diagnòstic”
Maria Hernández: Graduada d’Humanitats, Màster de formació del professorat de secundària, Estudiant de Psicologia, Pintora i Escriptora
Hola, em dic Maria Hernández i tinc 26 anys. Fa 3 anys i mig em van diagnosticar d’Esquizofrènia Paranoide Crònica. Em medico des dels 18 anys, però el diagnòstic oficial me’l van donar més tard. Primer em van dir que tenia depressió; desprès, narcisisme patològic. Més tard, un psiquiatre que em portava, em va dir que potser el meu diagnòstic era d’Esquizoafectiva.
M’he graduat en humanitats i ara estic a punt d’acabar el màster de formació del professorat, a la Universitat Autònoma de Barcelona, per ser mestra de secundària (ESO i Batxillerat), de ciències socials. També des de l’any passat vaig fent algunes assignatures de psicologia a través de la Universitat Oberta de Catalunya. Crec que les persones amb trastorn mental no som incapaces, encara que tinc un 38% de discapacitat atorgada.
M’agrada filosofar i m’agrada escriure. Ja vaig acabar la meva primera novel·la, estic contenta, no especialment per la novel·la (que té moltes coses per millorar) sinó perquè he acabat un projecte, cosa que sempre m’ha costat. L’he entregada a l’Editorial Miret i aviat sabré si me la publiquen. També m’agrada pintar i tinc un Blog amb les meves obres des de fa un temps: iarezo.blogspot.com. Ara intentaré començar a fer retrats per encàrrec, la pàgina web està encara en creació: mireiaazorin.wix.com/misitio. També gaudeixo quedant amb amics, la família o coneguts, fent esport i escoltant música.
He volgut participar del projecte Persones com Tu per fer conèixer a la gent com és l’experiència de tenir un trastorn mental i així contribuir a pal·liar la ignorància que genera discriminació i rebuig.
Graduada d’Humanitats, fas un Màster de formació del professorat, estudies Psicologia, ets una pintora meravellosa, potser publicaràs una novel·la… Com fas tantes coses a la teva vida?
No ho sé… mica en mica. Perquè no sóc incapaç però tampoc sóc una Superwoman. Tinc molts interessos i em costa renunciar a alguns, però ja he tingut l’experiència de voler fer masses coses a la vegada i al final acabés no fent res bé. Per exemple el curs passat vaig voler fer un màster de Teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona, però al final vaig tenir que prioritzar el grau de psicologia, i no vaig acabar el màster. Aquest curs, però, ja sabent-ho, no m’he matriculat a tantes assignatures de psicologia, i he pogut fer el màster més tranquil·lament.
Pintes, escrius poemes, ara una novel·la… Què t’aporta a tu l’art?
Em fa sentir lliure i em dóna la possibilitat d’expressar el que sento, em deixa imaginar coses. És llibertat. Però tampoc ho tinc molt reflexionat. Diria que et permet perdre’t per desprès trobar-te, tenir visions diferents de la realitat que d’una altre manera no hauries pogut experimentar. Sovint he pensat que les circumstàncies vitals són molt limitants i per mitjà, sobretot de l’escriptura, pots viure de la il·lusió de ser més enllà de les dimensions físiques i temporals. Però també és una mica estressant quan no acabés de dominar l’escriptura o la pintura, com jo, que em considero una aprenent, tot i que té bastanta gràcia el procés d’aprenentatge, podràs fer mil vegades una cosa, però no tornarà a tenir l’atractiu de la novetat de quan ho vas fer per primer cop. A part, també està el tema, que és difícil, més que l’autodisciplina, l’autoimposició d’un límit d’autoexigència sense caure en la resignació. Perquè tothom sap que la perfecció és inexistent, relativa o inassolible, però sovint un creu que podria millorar.
I el color de les teves pintures, per què se surt fora dels personatges? O per què hi ha personatges que són transparents. És intencional això? Què vol dir?
Del color, no sé, no ho he pensat això. Em surt així. Però els personatges transparents sí, és intencional. És un complex que tinc de vegades, d’invisibilitat.
De què parla la teva novel·la?
La novel·la parla d’estats alterats de la consciència. Però no només de trastorns mentals, sinó d’altres formes, com la il·luminació zen. Hi ha algunes relacions entre ambdues formes i és el que intento mostrar a la novel·la. Perquè penso que els trastorns mentals tenen una part biològica, sí, però també una part social. Penso que allò que són trastorns mentals aquí, a un altre lloc, a una altra cultura, no ho serien pas.
Dius que hi han persones o institucions tendeixen a creure que som incapaços. Per què? Quina és la teva experiència?
No és que hagi tingut cap experiència personal de tractar-nos com incapaços. Vull dir, ningú m’ha dit directament: “Tu ets incapaç de fer això”. Bueno, m’han donat la discapacitat, i clar, això t’afecta una mica l’autoestima, tot i que si ho mires objectivament, en realitat hi han més avantatges que inconvenients, però per mi, a vegades costa. I bé, els meus pares que sempre m’havien dit que podia treure més nota als estudis, desprès de que m’haguessin diagnosticat es van sorprendre que m’ho treies tot, em van passar a tractar més compassivament o sobreprotegint-me (no em deixaven quedar una cap de setmana sola a casa amb 23 anys quan als 15 o 16 ja m’hi quedava).
Però sobretot ho he dit per coses que he sentit. Persones que han hagut d’agafar la baixa per un problema de salut mental i després l’han fet fora. Llavors has de viure amb la por de si ocultar-ho o no, sobretot jo pel tema laboral he tingut molts dilemes, pel fet de fer activisme en salut mental és fàcil que els qui seleccionin personal d’una empresa acabin trobant pel google que tinc diagnosticat un trastorn mental; tinc la necessitat de trobar una feina, ja que em vull independitzar, però també penso que no em sentiria bé treballant per algú que discrimina per motius de salut mental, és algú que poc a poc la societat ha d’anar integrant: que la gran majoria de persones diagnosticades no són incapaces. Les estadístiques diuen que un 90% de les persones diagnosticades però no incapacitades, és a dir, sense dret a pensió, es troba en situació d’atur actualment; es una situació que té que canviar. Amb una discapacitat s’ha de veure el grau, però penso que totes les persones són capaces de fer coses. Potser en algun moment de la seva vida no, però això no vol dir per sempre.
Penso que no s’hauria de dir incapacitat, sinó diversitat funcional, perquè el que et demana la societat són unes certes capacitats, valors i que t’adaptis a unes normes, i aquí, és cert, no tothom hi troba el seu lloc, però per això no s’han de considerar incapaces, amb les connotacions negatives que té, sinó que funcionen de forma diferent. La societat la formem tots, així que està en les nostres mans reconèixer verdaderament la diversitat.
I més enllà de les institucions, en el teu tracte quotidià o en les relacions d’amistats o de parella, has viscut discriminació?
No ho tinc molt clar això. No és fàcil de saber. Per exemple, els dos anys posteriors al diagnòstic d’esquizofrènia, desprès d’haver tingut un ingrés, de la gent que coneixia que no ha tingut un trastorn mental, alguns dels que creia que eren amics… van deixar de interessar-se per mi. Si quedàvem era perquè era jo qui m’interessava, i clar, al final, això en molts casos desgasta, i deixes de considerar-los amics. D’alguna manera, pel fet de no trobar-te del tot bé, esperés que els amics estiguin al teu costat, i suposo que en d’altres malalties és més fàcil que et donin suport, ja que en el cas d’una malaltia mental hi ha massa desconeixement, prejudicis i falsos mites, que poden impedir a la gent actuar correctament. Però algun lloc vaig llegir que allò bo dels mals moments és que allunya les falses amistats; i és cert.
En el cas d’un trastorn mental has d’anar demostrant més sovint qui ets quan a una persona sense diagnòstic no li és tant necessari. I també t’has de demostrar coses a tu mateix, és el que provoca l’autoestigma, la pèrdua de confiança en un mateix. Rebre un diagnòstic és com si de sobte la relació amb la societat, persones i conceptes, quedes malmesa d’arrel, sobretot en termes abstractes. Hi ha sobretot la por cap a la bogeria, que en realitat, penso que no existeix, perquè si al·lucines, és això una al·lucinació, el 60% de la gent en tindrà alguna al llarg de la seva vida; si tens ansietat, és això, ansietat, un estat d’alerta enfront un perill. El que vull dir és que la bogeria com a tal, com a algú incomprensible, en realitat no existeix, que algú no entengui un comportament o un pensament no vol dir que no sigui comprensible, és simplement que no ho entén.
Depressió, narcisisme patològic i ara Esquizofrènia Paranoide… Com és això de rebre tantes etiquetes? Com portes tots aquests diagnòstics?
Doncs, els relativitzo una mica. Crec que no tenen molta importància, que el que importa és el que faig i la persona que sóc. I si els altres són capaços de veure’m no només a partir del diagnòstic, ja està.
També es pot provar de veure’ls positivament. Hi ha molta gent que diu que qui patim un problema de salut mental som més sensibles. Potser hi ha qui no veu això positiu, però jo penso que sí, a nivell personal es pot dir que es viu més intensament, tant el dolor com l’alegria. Igualment, en una altra cultura o un altre moment històric, no estaríem etiquetats. Abans hi havia molts d’histèrics i ara no n’hi ha. Abans la homosexualitat era una malaltia mental, ara ja no. Bueno, i que pensin que la gent que no té un diagnòstic no està tan sana mentalment. Vull dir, que tothom té problemes i ningú està 100% sa. Amb això vull dir que no crec gaire en els diagnòstics, són esquemes estàtics que s’apliquen a una persona en continu canvi i transformació, i a més aprofundeixen molt poc en la complexitat cognitiva humana.
Darrerament m’he emprenyat una mica, perquè hi han coses que posa als informes que m’han fet que no són certes. I molesta, perquè tothom és pot equivocar, si, però sempre és bo rectificar. I fa poc vaig demanar la revisió del meu diagnòstic i la veritat, gaire seriosament, professionalment, no se’m van prendre. Diuen que els diagnòstics són això, només etiquetes, perquè s’entenguin millor entre ells, que no se’ls hi té que fer massa cas. Però si entre ells s’entenen sobre algunes bases equivocades, jo no sé si s’entendran massa bé, ni si em donaran el tractament adequat que pugui necessitar. Si és que el necessito o el desitjo, perquè per exemple, en un informe van posar que necessitava rebre contenció emocional i jo, sincerament, de contenció emocional no en vull. Potser em poso quisquillosa amb el llenguatge, però preferiria una educació emocional, un tractament que m’ajudes millor a gestionar les emocions, no sé… les emocions no és gens sa reprimir-les i menys contenir-les.
I què li diries a una persona a la que acaben de diagnosticar?
Que pensi en ella mateixa com a persona, que no pensi que és una malaltia ni que tot giri al voltant d’això del diagnòstic. Que s’enfronti als símptomes que més la molesten i que busqui maneres, no només amb la medicació, sinó també a nivell psicològic, d’acabar amb ells. Que si hi ha alguna cosa del seu trastorn que li és d’utilitat o li agrada, que no perquè sigui considerat patològic deixi de valorar-ho. Penso que cadascú ha de fer el seu propi diagnòstic del seu diagnòstic, revalorar-lo, entendre’l, el que és la informació disponible sobre el trastorn i entendre’l també personalment. Perquè una cosa és la descripció d’un símptoma per un metge i l’altre és l’experiència personal d’aquest; i la veritat és que poden ser molt diferents i entendres de formes diverses.
La teva família entén el que et succeeix? T’han acompanyat en aquest procés?
M’ha ajudat molt la meva família. Sobretot acompanyant-me. Estant per mi, potser una mica excessivament, però suposo que és millor això que passar completament d’algú. S’han implicat molt amb tots els llocs pels quals vaig passar, després de l’ingrés: l’hospital de dia, al servei de joves dels Tres Turons, anant a les xerrades que organitzaven pels familiars, a les visites familiar. Tenen bona voluntat i això sempre s’agraeix. Entendre, potser, no m’han entès del tot, però ni jo mateixa m’entenc del tot, així que com diu el meu pare “qui fa el que pot no està obligat a més”.
Et consideres recuperada?
Bastant. Tinc alguns problemes, sí, però problemes com pot tenir qualsevol persona; per exemple últimament estic amb problemes cervicals i cefalees, bàsicament tensió i estres, he tingut força feina del màster i ara he començat les pràctiques, a donar classe, no he pogut anar gaire a la piscina, fer ioga o meditació, i són coses necessàries, no forçar la màquina, cuidar-se una mica.
Segueixo medicant-me, amb el mínim per notar algun afecte, tot i que l’he intentat deixar varies vegades, paulatinament i amb precaució, però sense la recomanació del psiquiatre que em porta, i el resultat és que no m’he sentit gaire bé (he tingut bastanta ansietat). Estic esperant de trobar alguna temporada més tranquil·la on em pugui dedicar a reduir l’ansietat per altres vies que no sigui la medicació. El bo és que amb la dosis que prenc no tinc efectes secundaris, perquè quan em prenia un altre tipus d’antispicòtic, sobretot al principi, anava força sedada.
I no estic molt segura d’això, de la recuperació. M’agradaria que a la nostra societat es pogués estar sense haver de tenir comportaments normals o que es pogués estar una mica anat i que això es respectés i no es discriminés.
I amb 26 anys, quin somnis tens?
Intento no tenir-ne gaires i concentrar-me en el present. Intento no tenir gaires expectatives. Somnis, sí, en pla somniar, molts, la il·lusió es quelcom que no s’ha de perdre mai. Però expectatives molt elevades no, prefereixo anar fent el que m’agrada. Dia a dia.
Per què creus que és important compartir la teva experiència amb els altres? Per què has volgut donar el teu testimoni?
Perquè penso que la discriminació ve donada per la ignorància sobre què és viure amb un diagnòstic. I donant a conèixer la realitat, de que som normals, doncs crec que això ajudarà a que hi hagi menys discriminació. Bueno, això de normals… es molt relatiu. Que no és normal estar malalt?
Per què no explicar com he viscut jo el meu diagnòstic? Potser a algú li serveix, i a mi no em costa gaire. Tenia un amic diagnosticat que creia que no s’havia de dir això. I jo penso que no, que com abans la gent ho digui, millor. Som moltes persones. Diuen que 1 de cada 4 persones al llarg de la vida passarà per això. 1 de cada 4 persones és molta gent… Ens tindríem que replantejar quin sentit té classificar a gairebé tothom com a malalt, és que el sofriment no és quelcom inherent a la vida? És que la “normalitat”, l’ideal d’una ment sana, existeix en la pràctica? Gràcies al treball dels psiquiatres del DSM-V (el manual més utilitzat per a diagnosticar) aconseguiran que la norma es converteixi en l’excepció.
