Reflexió

Fotografia © Elena Figoli

 

Aquest és el títol que li he volgut posar a aquest article. Vol dir “la meva recuperació”, pronunciat en anglès. L’he volgut titular així perquè em sembla una manera simpàtica de veure la meva recuperació, no com una meta que vaig haver de assolir, sinó com una cosa que ja tenia, que la vaig poder fer meva i que, després, la vaig poder modelar al meu gust .

Quan era adolescent, alguns amics meus, i jo també, anàvem a la cerca de la nostra personalitat, com si la personalitat fos una cosa que es pogués construir com voldríem. Ens fixàvem en el més xulo de la classe i volíem ser com ell. Ens fixàvem en qui més èxit tenia amb les noies i també volíem ser com ell. Modificàvem la nostra manera de parlar, la nostra manera d’actuar, el nostre pentinat i, fins i tot, la nostra manera de caminar per ser com ells.

Amb el temps, em vaig anar fixant en què jo no podia fer unes coses i ells sí; però també em vaig anar fixant en què ells no podien fer altres coses i jo si. I així, amb el temps em vaig adonar que la personalitat ja la tenia, probablement abans, fins i tot, de l’adolescència.

Així que vaig tornar a tenir la meva personalitat. Va aparèixer, una mica, quan vaig deixar de buscar-la. Potser vaig retrocedir uns quants anys pel què fa a la formació de la meva personalitat, pot ser que tota la formació de la meva personalitat durant l’adolescència la tirés a les escombraries, però tornava a ser jo. A vegades podia ser introvertit, però era la meva personalitat ser introvertit. En ocasions, podia ser antipàtic, però era la meva personalitat ser antipàtic.

I així també amb les coses positives, en ocasions podia ser amigable; en ocasions podia ser simpàtic. I així, us diré la veritat, encara que mai m’havia adonat, encara que mai m’ho havia plantejat, jo tenia una personalitat general que, depenent de la situació, era d’una manera o d’una altra. Tot i que no podia construir la meva personalitat com a mi m’hauria agradat. Tot i que no podia ser com jo voldria, la personalitat que jo tenia, la meva personalitat, sí que la podia modelar al meu gust.

Si havia una situació agressiva amb mi, de mi depenia reaccionar positivament o negativament. I a l’inrevés, si podia havia una situació agradable amb mi, de mi depenia reaccionar positivament o negativament.

I va arribar el brot psicòtic. Mentre el patia, perseguia la recuperació, volia tornar a ser com la resta de persones, volia que allò desaparegués del meu cap, i a més a més, de la nit al dia. Però era impossible. La meva recuperació, com la personalitat, no la podia construir com voldria, perquè era una cosa que ja tenia. I per això va aparèixer quan vaig deixar de buscar-la. Perquè estava amb mi. Per això he volgut titular aquest article “Mai recupereixion” perquè crec que la meva recuperació va aparèixer d’aquesta manera, que jo crec que és simpàtica.

Sincerament, aquesta reflexió no em va venir un dia, assegut en una butaca, rascant el cap i dient-me: “Pensa” o “Recupera’t“. És més, jo crec que no és una reflexió, és una experiència. És un resum o anàlisi d’ella, que jo vaig viure intuïtivament o per casualitat, i que en cap moment vaig pensar que el que feia era per recuperar-me, però que ara puc descriure.

El brot psicòtic i posteriorment la medicació, em van deixar tan atordit que no podia pensar ni tan sols en buscar la meva recuperació. Sembla ser que, intuïtivament, em vaig adonar que allò em funcionava. Així que preferia estar atontat i anar avançant a poc a poc, que no intentar tornar a ser com la resta de persones en un obrir i tancar d’ulls. Preferia això abans de buscar la meva recuperació, ja que això últim només havia agreujat la meva situació. Encara que ja us dic, no ho pensava, ho feia per intuïció o casualitat.

Abans, havia estat aliè a pensar que la meva recuperació ja la tenia. Sembla ser que només havia de conformar-me amb ella, per anar modelant-la poquet a poquet, dia rere dia. I a partir d’aquí (i amb l’ajuda d’unes quantes pastilles), com amb la construcció de la personalitat, amb l’experiència del brot psicòtic em vaig anar adonant que la resta de persones eren capaços de fer unes coses i jo no, i també a l’inrevés, que amb l’experiència del brot psicòtic, jo era capaç de fer altres coses i la resta no.

Em vaig adonar que tenia la meva recuperació general i que, depenent de la situació, jo podia tenir una recuperació o podia tenir una altra. I com amb la personalitat, encara que no podia construir la meva recuperació com a mi m’hagués agradat, no podia recuperar-me com jo voldria, la recuperació que jo tenia, la meva recuperació, si que la podia modelar-la al meu gust.

No podia tenir l’agilitat mental d’altres persones, però podia parar-me a pensar i arribar a la mateixa o a les millors conclusions que altres persones que, per culpa de la seva agilitat mental, haurien pensat precipitadament. Jo podia tornar a ser com la resta de persones o la resta de persones mai podrien ser com jo. Intuïtivament, vaig triar la segona opció.

Per això la meta de la meva recuperació no va ser com la dels altres. De fet, no tenia meta i mai vaig ser com els altres. No crec que hi hagi dues o més persones iguals. Per això, per a mi el concepte “com els altres” no existeix. Mai ningú podrà ser com els altres.

Alfonso Gálvez