Il·lustració © Sergi Balfegó
Una teràpia de grup és bàsicament una reunió de persones que, dirigides per un psicòleg, parlen dels seus problemes. El professional modera i enfoca la reunió. Tots plegats parlen dels problemes de tots. A part de la confidencialitat, hi ha poques regles. No es parla fora del que es diu allà i no es parla de persones que no hi són.
Vaig començar a anar a teràpies de grup perquè m’ho va recomanar un psiquiatre. La professional que dirigia el grup era psicoanalista i psiquiatra també.
Al començament em posava molt nerviós. Érem entre dotze i catorze persones que ens reuníem més de dues hores i parlàvem. Havia de fer un esforç per anar allà i parlar de les coses que tenia al cap em va costar alguns mesos. Això sí, des de bon començament em va semblar interessantíssim: La gent per dins. T’adonaves que la gent posa una cara i per dins són d’altra manera.
Jo necessitava socialitzar-me i va costar. Allà no tothom tenia un diagnòstic de salut mental. Tots teníem problemes, és clar, però no tothom era el que habitualment s’entén per una persona amb trastorn mental. Hi anava gent que, per exemple, era homosexual i la discriminació que patia li provocava problemes; o un mestre que es posava nerviós al parlar en una classe; o una dona que volia salvar el seu matrimoni.
Parlar allà era alliberador, però en més d’una ocasió senties a dir coses que no t’agradaven. Analitzàvem entre tots els problemes de tots i podia ser molt dur. A vegades perquè no hi havia solució o perquè posaven davant teu les teves pròpies febleses.
Allò va ser un èxit. La meva situació es va normalitzar molt. Vaig perdre la por a la gent. Dius coses que t’avergonyeixen, sents coses de les que la gent normalment no parla i veus a les persones d’altra manera.
Vaig anar a aquella teràpia uns vuit anys i la vaig deixar: Sentia que m’havia estancat. Ara em sembla una errada: Hagués calgut continuar treballant.
Vaig anar a unes visites personals amb un psicòleg i, després, a un centre de dia em van proposar fer teràpies de grup noves. Hi he anat els darrers divuit anys. Al centre tots som persones diagnosticades. Les teràpies són enriquidores. Coneixes a les persones més profundament del que és habitual. La gent ha anat canviant. Gent que tenia una recaiguda o gent que se li donava l’alta. Ara parlen de donar-me d’alta d’aquestes teràpies. Aquests anys érem menys gent, però els problemes eren igual d’intensos.
Crec que si tinc una certa pau mental, en bona part és degut a aquestes teràpies que he fet any rere any. Jo, que tinc el costum d’aïllar-me, he tret molt de profit de tants anys de converses. És enriquidor que vegis els teus problemes des d’altres punt de vista. Canvies, i no és gràcies a pastilles i injeccions. Analitzes la teva pròpia forma de ser amb l’ajut dels altres.
No a tothom li serveixen. Però almenys és una gran experiència.
Fèlix Rozey
