Les persones amb esquizofrènia paranoide sentim els nostres pensaments en veu alta. Molts es veuen reflectits en uns esquemes tan estudiats com quan es parla de deliris autorreferencials, de grandesa o de perjudici, d’al·lucinacions o de paranoia. Molt probablement hi hagi gent que ho visqui de forma diferent o que en tregui altres conclusions. De fet, en altres cultures s’interpreten els deliris i les al·lucinacions que patim les persones amb aquest trastorn mental com a capacitats extraordinàries o sanadores de shamans que tenen poders màgics i facultats mentals més extraordinàries que la resta de la població. De manera que són considerats com a gurus, sanadors o mestres espirituals.
Vaig visitar una pàgina d’internet en la que es parla d’un grup d’ “escoltadors de veus”, amb origen al Regne Unit, sota el nom de Hearing Voices Network. Escoltar veus, com si es tractés d’una professió nova o d’una habilitat especial que hagués de ser reconeguda. Si entenem el fet d’escoltar veus com a un fet diferencial de les persones amb esquizofrènia, opino que és com intentar justificar que sento veus, per donar-li un valor a aquesta capacitat. De manera que hi ha qui escolta la ràdio o la TV, qui escolta música o escolta discursos, qui escolta la gent quan parlen, i també hi ha qui escolta veus en el seu cap, com qui escoltés: Qui sap què?
La meva experiència és que les veus solen tenir matisos de caire perjudicial, pejoratiu, autodestructiu o de suïcidi, parlant amb claredat… Per què no podem escoltar veus que ens siguin agradables? Per què les persones amb esquizofrènia paranoide, que delirem, al·lucinem i patim de paranoia o idees de perjudici no podem desenvolupar aquests pensaments, idees o emocions de caire positiu? La raó que intueixo, però que esgrimeixo com a una persona més que pateix esquizofrènia, podria ser que per raons evolutives el cervell humà s’ha anat desenvolupant sobre l’estructura del cervell rèptil, que ens predisposa a sentir pànic, actuar instintivament i a lluitar per la supervivència. Seguint aquest raonament, quan la persona té una crisi d’esquizofrènia paranoide ell o ella lluita per la seva supervivència, o per la seva supremacia, o per la seva estimació i acceptació dins el grup social en el que viu i es mou. Aquest fet repercuteix en la seva visió global de l’entorn, en la seva experiència i es manifesta en el trastorn mental, que és l’esquizofrènia paranoide, com a deliris, al·lucinacions i paranoia de forma negativa, en tant que la supervivència és quelcom que resulta difícil en un món extremadament complex i en el que és difícil de manegar-s’hi.
Cal tenir en compte que les persones ens desprenem de la realitat quan un fet traumàtic o una experiència viscuda com a tràgica, traumàtica, estressant, agitada o trasbalsadora afecta el desenvolupament plàstic del nostre cervell, que en l’etapa infantil i juvenil estableix la major part de les seves connexions neuronals. Si entenem el cervell com un òrgan que s’adapta al canvi, també s’adapta a les situacions de perill i de pànic respecte la seva integritat física i psíquica, consegüentment, la persona ha de fer mans i mànigues per sobreposar-se a l’adversitat. No ho podrà fer si la seva ment no crea una realitat paral·lela i diguem que una realitat, en aquest cas malaltissa, que tingui tots els elements per refugiar-se de l’altra realitat que li és adversa i que no li posa les coses gens fàcils. Això només passa a les persones predisposades genèticament, sembla ser. És a dir, no pateix esquizofrènia paranoide qui vol, sinó qui pot. La gran majoria de persones que no tenen el problema de l’esquizofrènia paranoide desenvolupen altres mecanismes de defensa que els faran enfortir o adaptar noves estratègies davant de situacions estressants, tràgiques, de canvi, etc. Explicat amb paràboles sobre els nombrosos i diversos estudis científics, realitzats durant dècades sobre aquest trastorn mental sever, aquesta és la meva visió.
Dani Ferrer
