Il·lustració © Riki Blanco<
Hi ha gent a qui no li agrada i no ho entenc. Per a Napoleó era el més agradable dels sorolls. Però no sé que hauria estat la meva vida sense ella. Musiques diverses m’han omplert els anys de tot tipus de sensacions i sentiments.
Quan pitjor estava, deprimit, ansiós i delirant, posar-me a U2 era alliberador. Era una droga que provocava plaer sense efectes secundaris. Podies posar-te als Led Zeppelin i sentir energia i excitació o posar-te a Johann Sebastian Bach i relaxar-te. Potser no sempre funcionava, perquè això de relaxar-se i estar tranquil pot ser més complicat del que sembla, però sempre t’adones de la bellesa de les notes i harmonies.
Sóc una persona que sempre va cantant alguna cosa. Al fons de la meva ment, sona una melodia. És com un petitíssim plaer que mai m’abandona.
Potser estava deprimit i no sortia del llit, però la radio estava sempre engegada. És un dels plaers més a l’abast de tothom. De cop i volta, sonava un tema conegut per mi i tot canviava. Una veueta a dins meu començava a cantar.
Amb el meu pare, la relació era conflictiva. No veiem el món de la mateixa manera. Però una cosa que sempre li agrairé és que mentre ell anava dibuixant i jo llegia, anàvem posant discos de tot tipus de música i era engrescador. No puc posar-me música de Schubert o Mozart sense recordar aquells moments.
I he anat a concerts de rock en que jo estava molt fotut, però eren moments en que la depressió quedava fora de la sala.
Amb els anys, les sensacions juvenils tan intenses han acabat com plaers menys forts però més equilibrats. Abans era la bogeria. Ara, sec tranquil·lament i escolto. És terapèutic. Pots controlar les teves emocions segons quina música et posis. Conec una persona on a casa seva sempre sona música clàssica. Diu que el tranquil·litza. Una benzodiazepina.
Tot té el seu moment. Us recomano que intenteu controlar el vostre estat d’ànim amb la música. Evidentment, tampoc espereu miracles. Però si us poseu a escoltar, veureu que té influència sobre vosaltres.
Fèlix Rozey
