Es diu que treballar, per les persones que hem patit un trastorn mental, és bo per la nostra salut mental. Com per a tot el món!
En el meu cas, a més de bo, per a mi és quelcom necessari. Perquè no segueixi donant voltes al què em va passar durant el brot psicòtic. Perquè deixi de pensar sempre en el mateix. Perquè deixi de recordar-ho.
Ara bé, em considero una persona afortunada, que tenint un trastorn ha aconseguit trobar un treball que s’ha adequat a les meves característiques. Però un treball pot ser també negatiu per la salut mental de les persones. Per això us explicar també les experiències que vaig tenir en el món laboral abans del brot psicòtic.
Van haver experiències positives i negatives. Però, potser, com a persona que pròximament anava a patir un brot, les experiències negatives em van fer més mal que a una persona que no anés a passar per un brot.
Llavors, en dos de les sis experiències laborals que vaig tenir abans del brot psicòtic vaig patir mobbing per part dels meus companys. Pot haver gent que no hagi passat per l’experiència i es pensi que només pot ser de caps a empleats. Però existeix entre companys, i en aquest cas pot ser més perjudicial que de caps a empleats. Perquè si ja ens sentim moltes vegades indefensos en aquesta a vegades difícil vida, no sentir-te ni tan sols amb el recolzament dels teus companys a mi em va fer sentir indefens i també sol. Allò dolent és que aquesta sensació es va produir en el treball i després es va traslladar a la resta de la meva vida.
Mentre ho patia, qualsevol acció que jo fes podia ser objecte de crítica per part dels companys i això em paralitzava. Això feia que no pogués fer res, només perquè els companys no em critiquessin. No podia ni tan sols aprendre i, en conseqüència, no podia treballar. Traient així zero profit de mi i aconseguint l’objectiu dels companys que ho practicaven: Que jo donés la imatge de mi de que era un inútil, un gandul i que no servia per a res.
Se’m va ajuntar això amb una feina que, a més, es treballava de nit, cosa que està psicològicament provada que no és bona per la salut mental de les persones, i em va deixar tocat. Llavors vaig tenir el brot psicòtic. Molts van ser els factors que van provocar el brot, però com en aquest article només vull parlar sobre el món laboral, només anomenaré aquests dos exemples que he donat com a desencadenants, dels molts que va haver.
Vaig passar el brot psicòtic i, encara que la medicació m’ajudava, estava com si m’haguessin donat una pallissa: Atordit, com si no sabés qui era. Vaig estar així durant un any, fins que vaig començar a trobar-me a mi mateix i em vaig posar a estudiar un mòdul. Gràcies a que em vaig posar a estudiar em vaig demostrar a mi mateix que podia seguir aprenent. Després del que vaig patir, només volia demostrar-me a mi mateix que podia seguir fent les mateixes coses que abans.
Aleshores vaig trobar feina. I fins ara. Deu anys treballant en la mateixa empresa i, a més, sense agafar ni un sol dia de baixa. Com? Doncs com he dit abans, tenint la sort de trobar un treball o, millor dit, una empresa que és adequada per a les meves característiques. Una empresa en la que es practica i es fomenta l’ajuda entre companys pel bé comú de l’empresa. Potser, al principi, sí que vaig necessitar més ajuda que la que hagués necessitat qualsevol altra persona. Però no molta més.
Tot allò tan negatiu que va ser per mi el brot psicòtic va fer que només volgués treballar perquè deixés de pensar sempre en el mateix. I amb ganes de treballar i l’ajuda dels companys qualsevol persona és vàlida laboralment en qualsevol lloc per al que s’hagi format, crec jo.
Treballo de manteniment i, a vegades, la responsabilitat només requeia sobre mi. Però si tenia qualsevol problema que no podia solucionar, en agafar el mòbil sempre hi ha hagut a l’empresa algú disposat a ajudar-me a solucionar-ho. Compte, ningú sabia en l’empresa que estava diagnosticat perquè ni jo mateix ho sabia, ja que en el CSMA mai m’ho van dir.
Així, sense saber que estava diagnosticat, em vaig tirar a la piscina sense saber que m’estava tirant i vaig trobar feina. Sembla que ho estic pintant tot meravellosament i és que, després d’un brot, així és com ho veig. Amb els companys que tinc clar que hi ha hagut ocasions en què els he tingut com a adversaris, però mai com a enemics.
M’agradaria animar a les empreses a practicar aquest tipus d’ambients, on totes les persones -i dic totes les persones sense distinció de cap tipus-, podem ser totalment vàlides. Està l’estigma segons el qual només podem treballar en alguns oficis: Neteja, jardineria, etc. Jo crec que una persona amb un trastorn que ha estudiat química pot treballar de químic. Si ha estudiat enginyeria, d’enginyer.
Així, amb l’experiència que he tingut, crec que seria més correcte parlar, no d’oficis adequats per les persones amb un trastorn, sinó d’ambients de treball adequats per a nosaltres. Com per a tothom!
Alfonso Gálvez
