“I ara entraràs en un somni molt dolç”, deia la anestesista mentre m’acariciava la mà. I així era, trigava ‘cero coma’ en perdre la consciència, no sense que abans hagués escoltat totes les converses que tenien els sanitaris com si jo no estigués present. Una vegada em vaig enfadar moltíssim perquè parlaven del que em tenien que fer sense importar-lis la meva aprensió al respecte. En aquella ocasió vaig llençar un crit, demanant-lis per favor que s’abstinguessin d’aquell tipus de comentaris sobre la meva persona.
I, de sobte, tornes a obrir els ulls sentin-te mig marejat i atordit. Et treus el pijama, et vesteixes i et dirigeixes cap el que ha estat per tu la sala de tortures a beure el suquet que les infermeres t’ofereixen: Pinya, préssec o poma. Són tan considerades perquè quan et fan una TAC tens que presentar-te en dejú.
Mai he estat d’acord en que em fessin aquest tipus de teràpia. Mai ho he volgut, mai!!! Però el meu psiquiatre i el meu pare es van aliar perquè així fos, en contra de la meva voluntat i em repetien: “O vas a la TEC o t’ingressem… o vas a la TEC i t’ingressem… o vas a la TEC o…” Val! Val! Ja vaig… Està clar que poca gràcia em feia que em fregissin el cervell, però menys que m’ingressessin. Llavors ja havia patit uns 4 ingressos i estava clar que no en volia més.
El meu psiquiatra tenia diferents pretextos per fer-me la Teràpia Electroconvulsiva, com que era la meva culpa perquè abandonava la medicació, per estimular la secreció de serotonina, per equilibrar el meu estat d’ànim…
Al passar quatre anys patint aquesta teràpia, vaig tenir que escapar de aquella situació i em vaig anar a viure al camp amb un amic, anant a un psiquiatra privat que va eliminar la tortura, només medicació.
Diuen que casi no afecta a la memòria, que no té grans afectes secundaris. Però jo no estic pas d’acord ja que tinc grans llacunes de aquells anys, com si me’ls haguessin esborrat. No recordo gairebé res… Cosa que m’entristeix moltíssim!!! Però bé, ara ja és aigua passada i es té que mirar cap endavant.
Marta Díez
