Fotografia © Kasia Derwinska
Qualsevol qui hagi viscut un episodi de depressió, i més encara si és de Depressió Major, sap que això sol comportar la pèrdua d’amistats, parella, afectes, treball, etc. En un context social on tot ha de ser Guay, Cool, Bona Onda, se’ns considera “Persones Tòxiques”. Està clar que els símptomes no transmeten bon rotllo. El primer que els pateix ets tu. Però la disfòria és vista com a verinosa, i la depressió com una espècie de grip que es pot contagiar. “Ets negatiu“, se’ns diu, i ningú vol la teva negativitat a prop.
En gran mesura, el rebuig social, la pèrdua d’amistats i/o un cert desig de distància que genera la depressió es deuen als prejudicis i idees errònies que existeixen al voltant d’aquest trastorn.
Bàsicament, la idea és que la depressió és una qüestió d’actitud. Així, per exemple, quan et trobes pitjor, has d’escoltar que et diuen:
- “Sigues positiu”
- “Has de posar més de la teva part”
- “No siguis pessimista”
- “Amb aquesta actitud no vas enlloc”.
En definitiva, si tens una depressió és, en bona mesura, per la teva pròpia culpa. És difícil saber perquè succeeix això. Evidentment, a ningú se l’acusa de ser responsable de tenir febre o diarrea per la seva actitud. A les malalties físiques no les afecta aquest prejudici. D’acord, els trastorns mentals no són malalties. Però és que en altres problemes de salut mental tampoc es responsabilitza dels seus símptomes a qui els pateixen. No es culpabilitza a la persona, o almenys no és usual que succeeixi, quan aquesta té un brot o un episodi maníac. Pel contrari, la depressió és culpa teva.
Aquesta idea aberrant no només apareix en qui no coneix res del tema i/o només escolten els estereotips que es difonen des dels mitjans de comunicació. Aquest prejudici concret no perviu només per una qüestió d’ignorància. Pel contrari, l’alimenten, almenys en part, els propis professionals de la salut mental.
Una experiència que em va impressionar molt en el seu moment, i que encara tinc present, la vaig viure el primer dia que vaig ingressar com a usuari en un Centre de Salut Mental. En aquell moment em trobava desfet, sense energia, sense ganes de viure ni forces per seguir endavant. No sabia com sobreposar-me al pes de la meva existència. Imagineu trobar-vos així i veure en el teu Centre de Salut Mental un cartell de consells d’autoajuda que començava dient: “Sigues positiu“. Sigues Positiu!!! Que és més o menys el mateix que dir: “No tinguis depressió“. Un imperatiu tan inútil com “no tinguis tumors” per una persona amb càncer, “segueix bategant” en un cas d’infart o “no al·lucinis” a una persona amb esquizofrènia. A més a més d’inútil com a consell, aquesta proposta té l’agravant de fer-te sentir malament amb tu mateix per patir la depressió.
Més encara quan els estereotips arrelats en una societat tenen tanta força que admeten les contradiccions més absurdes. Perquè els prejudicis no entenen de lògica. I amb la depressió es dóna, precisament, un d’aquests sense sentits.
Així, per una banda, es planteja la solució a la depressió com una qüestió de voluntat. Es pressuposa que has de desitjar curar-te per millorar. En definitiva, t’exigeixen voluntat i desig. Però al mateix temps, et diuen que l’abúlia i l’anhedònia són símptomes bàsics, definitoris, de depressió. Se t’exigeix, per tant, allò que et falta, allò del que manques: voluntat i desig. Tant costa entendre que la manca de motivació o d’il·lusions, el pessimisme, l’esgotament, etc., no són defectes de la persona o debilitat de caràcter, sinó símptomes d’una patologia?
- “Si volguessis estar millor, estaries millor”
- “No et recuperes perquè no vols”.
- “Essent negatiu no milloraràs mai”.
Totes aquestes maneres de parlar-te són, en sí mateixes, ofensives. A més de culpabilitzar-te, et fan notar que molesta o desagrada com ets, que hauries de comportar-te o ésser d’un mode diferent. De fet, hi ha qui es comporta com si tinguessis la pesta. Com més lluny, millor.
Entenc que en ocasions el que volen és animar-te o que la frustració que genera veure patir algú i no saber què fer pot propiciar aquests comentaris. Des de l’experiència d’haver-los escoltat, puc dir que només generen un major malestar. Ningú pateix perquè vulgui patir. Si una persona que estimes passa per un episodi de depressió, simplement, fes-li saber que estàs allí, que l’escoltes si vol parlar, que no et perdrà. Per als que estem desfets, de vegades la teva comprensió és la millor solució.
Hernán Sampietro
