Un ganivet és un estri per tallar coses. Acostuma a tenir un fulla de metall, unida a un mànec, també de metall, o de fusta. Un ganivet pot ser utilitzat com a eina per determinades funcions com tallar aliments, però si se’n fa un mal ús pot convertir-se en arma blanca. L’arma blanca pot fer molt de mal. Des d’aquest punt de vista, tot allò que per una banda pot facilitar-nos una feina, com és pelar patates amb un ganivet, pot alhora convertir-se en una arma, que pot ferir. Les persones civilitzades hauríem de distingir aquest matís o dualitat.
Un cotxe, una moto, un avió són mitjans de transport i sovint estan fets de metalls. Són grossos i ens permeten encabir-nos-hi per desplaçar-nos. Un avió és un aparell de grans dimensions, que permet el transport de molts viatgers mitjançant l’enlairament, el viatge i l’aterrament.
Un avió no deixa de ser un aparell que pot ser utilitzat com a mitjà de transport per molta gent. Malgrat això, Andreas Lubitz, el copilot de l’avió de la companyia Germanwings va estavellar de manera deliberada l’Airbus A320 del vol 4U9525, ara farà un any, el 24 de Març de 2015, en una regió dels Alps Francesos, amb tots els passatgers i tripulació a bord, enduent-se la vida de 150 persones, comptant-hi el mateix copilot.
Els cristians diríem que van pagar justos per pecadors; en concret, per pecador. I no hi ha volta de full quan Lubitz va pecar de narcisisme en posar pel davant la voluntat de dur a terme un suïcidi, que arrossegaria tots els passatgers amb ell. El doctor Enric Álvarez parlava de suïcidi estès. Com si es tractés d’un suïcidi, en el que el suïcida volia alliberar del patiment de la vida a tots els passatgers, traient-se la vida i la dels altres, sense importar-li massa què dirien després.
Evidentment, Lubitz ja no esta entre nosaltres per carregar-li les culpes, per tant, ens deixa un munt d’interrogants als supervivents. Em refereixo als supervivents, primer, a les famílies i éssers estimats dels morts, a qui les paraules de consol no deuen convèncer prou. En segon lloc, em refereixo als supervivents que som nosaltres, persones diagnosticades de trastorn mental sever, sigui psicosi, depressió, trastorn psicòtic-depressiu, etc. Nosaltres hauríem de sortir i dir que nosaltres no desitgem mal a ningú! Que el nostre patiment no volem vincular-lo a la mort, ni a la destrucció indiscriminada de vides humanes, per raó de la nostra salut mental.
M’alço amb la veu del col·lectiu de persones amb trastorn mental, per mostrar el rebuig a aquestes conductes suïcides, que van arrossegar al copilot de Germanwings a una catàstrofe humana, motivada per la malícia i, en cap cas, justificada per la gran immensa majoria de persones amb trastorn mental, que patim sense saber com resoldre els nostres problemes de salut i no volem fer patir als altres.
Acceptem-nos com som! No vulguem passar als anals negres de la història, com a gent dolenta, insensible o insensata. Siguem conscients que els qui estem en la lluita contra l’estigma volem el bé comú, no pas com Lubitz, qui va posar pel davant el seu pla per auto destruir-se i, amb ell, desintegrar l’avió als Alps Francesos. És un final demolidor i tristíssim, que no té perquè fer-se extensiu a aquelles persones que pel seu patiment de salut mental, decideixen acabar amb tot.
Lubitz va fer un flac favor a la lluita contra l’estigma per raons de salut mental, fent que aquesta es frenés. No serà mai un exemple a seguir i la seva malícia, demostra, una vegada més que en aquest món hi ha gent dolenta, que posa per davant el seu interès o el seu deliri, o la seva psicosi, davant de l’interès comú, que no és altre que les persones amb trastorn mental volem incloure’ns en la nostra comunitat i contribuir al progrés i la millora de la nostra societat, malgrat el desconeixement i la discriminació que pesa sobre els nostres caps.
Dani Ferrer
