Il·lustració © Sergi Balfegó
Una frase que vaig llegir a un diari digital que va cridar poderosament la meva atenció, deia: “Si un de cada 20 nens pateix TDAH, potser hauriem de plantejar-nos si és la societat la que té un gran trastorn”. En llegir-la em vaig donar compte que amagava molt més del que a simple vista podia semblar. Fa temps que vinc dient al meu entorn més proper que la societat en general està “malalta”.
Es parla de que una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental, i no sé si evolucionaran d’una manera exponencial o no aquestes xifres. Són estadístiques realment esgarrifoses. S’hi pot fer res? Sé que serà així, però ningú ens dóna indicis per a que no sigui d’aquesta manera.
Assumeixo, doncs, d’una manera submisa i sense poder evitar-ho una problemàtica per a la qual no conec una solució; al contrari, cada dia que passa se’ns plantegen nous problemes i nous reptes derivats de la salut mental de la població.
En aquest món que ens ha tocat viure, i més que el món parlo de la societat espanyola en particular, crec que és una societat plena de famílies trencades per matrimonis desfets, amb fills pel mig, que són al cap i a la fi els qui paguen las conseqüències dels errors dels majors; amb persones jubilades que pensaven viure una retirada plàcida i s’han vist de sobte convertits en el suport dels seus fills ja majors que han tornat a casa per diferents circumstàncies i motius. Veig una societat on els joves no tenen present, i els majors d’edat veuen el futur d’una manera incerta. En una societat així: Qui no té problemes de salut mental? Noto que vivim estressats, malhumorats, sense il·lusió, sense alegria, ens traiem l’aire uns als altres, ens tornem desconfiats, tornem a treballar desmotivats, i en els nostres caps tot això se suma.
Deixant de banda que a la societat hi ha corrupció, pederastes, delinqüents, etc,. i tornant a la frase que us he mencionat més amunt, els nens són el reflex de la societat a la que ens ha tocat viure. I profunditzant més en el problema del TDAH, crec que els nens a vegades perceben el malestar dels majors. És a dir, allò que es mama de petit: valors, educació, respecte, honradesa, sempre van de la mà de tot allò que et toca viure en el teu entorn més proper.
No dic que sigui culpa dels pares, qui d’una manera inconscient transmeten als seus fills un cert nerviosisme, un cert malestar, produït per les seves circumstàncies personals, davant de les quals els fills poden reaccionar de diverses maneres.
De totes formes vull ensenyar-vos un paràgraf que he extret d’un blog: “El setmanari alemany Der Spiegel va citar en el seu article de portada del 2 de febrer 2012; el psiquiatra nord-americà Leon Eisenberg, nascut el 1922 d’inmigrants jueus russos, el “pare científic del TDAH”, va dir a l’edat de 87 anys, set mesos abans de la seva mort en la seva última entrevista: “El TDAH és un exemple d’una malaltia fictícia. No obstant des de 1968, uns 40 anys enrere, “la malaltia” de Leon Eisenberg, va cautivar el Manual de Diagnòstic Estadístic; primer com a “reacció hipercinètica de la infància”, que ara es diu “TDAH”. L’ús de medicaments pel TDAH a Alemanya va pujar en només divuit anys de 34 kg. (el 1993) a una quantitat de no menys de 1.760 kg. (el 2011), un augment en las vendes de 51 vegades. A Estats Units un de cada deu nens ja s’empassa un medicament pel TDAH diàriament. Amb una tendència creixent.”
Davant d’aquesta alarmant noticia: Què he de creure’m? Quins criteris he de seguir? Em pregunto si estan els nens necessitats de medicació o. potser només necessiten que estem més temps amb ells? Que ens preocupem realment del seu món, que no siguem tan egoistes, i prenguem consciència que el Ritalin no es el mateix que un xarop per la tos.
En el citat artícle del diari digital, hi ha una frase de M. Anderson, pediatra d’Atlanta, que diu així: “Hem decidit, com a societat, que és massa car modificar l’entorn d’aquests nens, així que millor els modifiquem a ells”. Us donaré més dades, extretes de la mateixa noticia: “La diferència en els diagnòstics de TDAH a EEUU (9%) i França (0,5%). L’explicació és que mentre als EUA el TDAH es considera un trastorn biològic que s’ha que curar amb medicació, a França es creuen allò del TDAH ambiental, per tant es centren en intervenir a nivell familiar i els resultats són excel·lents.”
I acabaré amb la mateixa reflexió que fa Jonatan Molina Torres, psicòleg clínic infantil, a aquesta notícia: “El que pretenc amb aquest article per tant no es dubtar de la seva existència, sinó simplement fer reflexionar a tots els pares del disbarat que suposa pensar que el 5% dels nens té una malaltia cerebral que necessita ser medicada.”
Si aquests percentatges van a més i la sanitat pública no fa cap acció per solucionar-ho crec que tindrem un problema social greu. Els nens seran els adults del demà, i si creixen en un àmbit de salut mental, medicats: Com faran front al seu futur més immediat?
Josep Franch
