És molt fort. Quan ets un noi adolescent et penses que pots amb tot i tothom. A classe jo era un nen que dibuixava molt bé i treia excel·lents en arts plàstiques i manuals. Els companys de classe, sovint, em demanaven que els ajudés a acabar els dibuixos, jo m’hi prestava, però pensava que havia de sortir d’ells el fet d’acabar el dibuix. Per mi era molt reconfortant i era un premi pel meu orgull que els companys de classe valoressin tant bé el meu talent i se’n fessin ressò entre els mestres i alumnes de: Com de bé dibuixa en Dani!
És llavors que vaig descobrir a Dalí, el geni de Cadaqués i de Figueres. Els seus quadres em resultaven fascinants. En saber de Dalí, vaig imaginar una analogia amb el meu nom: Dani. Dalí i Dani tenen 3 lletres en comú… i és per això, que quan vaig estar practicant el què ara és la meva rúbrica, em vaig inspirar en la firma de Dalí. La meva signatura no és idèntica, ni molt menys, però guarda certa similitud amb la de Dalí.
Van passar els anys i la meva primera vocació d’artista va quedar frustrada, per certs esdeveniments i personatges que es van creuar en el meu camí. Sense pretendre culpar a ningú, jo vaig voler reinventar-me. Va ser al Batxillerat que vaig tenir una visió sobre mi mateix: Volia ser escriptor. M’esforçaria en llegir i escriure. Aprovar totes les assignatures d’humanitats i fer una carrera de lletres: Jo volia estudiar Traducció. No en va, els meus estudis en llengua anglesa m’anaven molt bé i treia excel·lents notes.
Però la meva ambició d’anar a la Universitat es va veure novament frustrada per l’aparició dels primers símptomes del trastorn mental i moltes coses que em van passar llavors.
Amb el temps he anat desenvolupant certs deliris, que s’entenen com a creences falses o errònies. No són falses perquè una persona sigui falsa o mentidera. Són idees falses tan sols, producte de la ment malalta. En un deliri que he tingut des de fa molt temps vaig imaginar que jo era descendent del capellà i poeta Jacint Verdaguer. El poeta de Folgueroles era capellà… per tant, no va tenir descendència. El que m’havia dut a pensar que jo era descendent de Verdaguer o d’algun familiar pròxim és que el meu avi, per la banda paterna, es deia Verdaguer de segon cognom. Quin deliri, no? El fet que un antecessor meu dugués el cognom de Verdaguer, que és un cognom Català molt freqüent, no ha de pressuposar que jo tingui un lligam amb la seva família. És més, gairebé puc constatar que no tenim res a veure.
Sigui com sigui, quan un té un deliri de grandesa, com és el cas de quan em creia, certament, un Dalí o un Verdaguer, els raonaments tan sols són falses creences, que es desmunten quan la realitat dels fets o l’evidència de la veritat i la raó se’ns fan indiscutibles davant dels ulls de tothom. Una veritat no és més veritat perquè cridis més fort o et faci sentir més que els altres. Crec que la veritat pot ser d’una única persona, però la veritat no deixa de ser veritat per molts deliris que et fagin pensar el contrari.
És per això que escric aquest article, per donar testimoni del que alguns ens imaginem que som: autèntics genis o descendents de genis, quan en realitat som gent ben normal i ben corrent, a les qui el trastorn mental ens ha fet tenir pensaments o deliris de grandesa, sense pretendre-ho i sense tenir-ne cap culpa. Els pensaments poden emmalaltir, i no és culpa ni d’uns ni dels altres, és simplement que el cervell és plàstic i es modifica amb el temps. Crec que el món és psicodivers i hem d’entendre aquestes diferències entre uns i altres: Entre la psicologia de cadascú i la nostra evolució durant tota la vida.
Dani Ferrer
