Això no és un diari personal. En tot cas, és el diari d’un grupet d’activistes que som més pesadets que els joves que piquen a qualsevol casa per fer-te la vida més econòmica. I això és important. Quan tu agafes un camí, et vas trobant més gent i pots fer cada vegada més coses.
De primer, et dediques a analitzar notícies estigmatitzants en relació a la salut mental. La majoria són negatives però alguna alegria et portes. Arriba un dia que vols donar la cara i els estudiants d’institut i d’universitat t’escolten amb atenció i els hi resols dubtes. Redactar una historia de vida sobre un mateix et fa agafar confiança i t’adones de les coses en comú que t’uneixen als companys d’entitat. Però cal moure’s més. Et donen l’opció de trobar-te amb periodistes, intentar col·laborar amb ells i explicar-los quins prejudicis arrosseguen als seus textos. Ells també són sensibles a les nostres paraules, entenen que la salut mental és un tema prou important i no estan ben informats, malgrat tot. Pots establir vies de diàleg en esmorzars o fins i tot a la seu del propi mitjà de comunicació. Encara que els hi costi, es posen a la nostra pell i prometen ser més curosos a l’hora d’escriure una peça periodística.
D’acord, ja estem treballant pensant en el futur, amb futurs treballadors socials o metges. I amb els qui protagonitzen el present, com són els representants de la premsa. Són aquests els qui porten la realitat a la ciutadania en general i és aquesta la que rep els seus missatges, positius o no. Convé aleshores concedir entrevistes o anar a tertúlies. Exposar el punt de vista d’un afectat en primera persona i quan arriba aquest moment d’atreviment, de forma inevitable a les xarxes socials és on et treus per fi la careta i passes d’un grup tancat a donar a conèixer el que fas a tothom. Només una evolució així em possibilita anar a un programa de televisió a parlar d’una sèrie i, abans, tenir ànims per gravar un capítol d’aquesta mateixa sèrie per testimoniar el meu activisme. Les altres persones que han participat han hagut de sincerar-se molt més que jo. Recordar una parella del passat o retre homenatge a l’actual. Parlar de la feina, de la família, de les activitats de lleure que omplen el nostre dia i ens proporcionen satisfaccions.
Escolteu, no anem darrera de vaixells ni ens lliguem a arbres però fem unes quantes cosetes, no? I el més important és que en volem fer més i anem creixent i notem que té un sentit el nostre activisme. I com tot el que he dit fins ara és ben real, aquest article o un Blog es fa senzill d’escriure. No estem inventant un món, l’estem creant i ho estem veient. Si és la societat la que no vol sentir, s’amaga o té por, allà ells. Nosaltres, a picar pedra, a ser com formiguetes que no s’espanten ni quan plou, ni quan fa fred, ni quan les forces ens fallen.
I és ara quan comença el millor. Com Obertament no defensa els préssecs i ActivaMent les pomes, quan un és voluntari a les dues veus combinacions que no es donen ni al Camp Nou. Una entitat com ActivaMent t’ajuda a superar moments difícils amb la seva agenda d’activitats, et dóna la perspectiva d’altres persones amb la mateixa problemàtica i també estimula el teu activisme. Pot ser escrivint en aquesta web, anant a una tertúlia de ràdio o en xerrades de sensibilització a col·legis i més llocs. Ja no podem dir allò que estem súper aïllats. Som-hi, que estem fent una tasca maca, útil i sana.
David García
