Als trenta anys (ara en tinc seixanta), després del part del meu segon fill, se’m va declarar un trastorn mental. Tenia pensaments i sentiments que no entenia, sabia que formaven part d’un altre jo, tenia moltíssima por. No hi havia res de real que m’hi relacionés, em vaig espantar molt, tot el dia amb allò dins el cap com si fos un pop que se’m mengés el cervell.
Vaig començar a deprimir-me i anàrem al metge de capçalera. El metge em va diagnosticar depressió i em donà un medicament. Però com que jo insistia en les idees estranyes que tenia, en la por i angoixa, em va enviar a un neuròleg. Aquest va dir que patia una neurosi i em receptà uns complements vitamínics i un ansiolític. Allò em va ajudar bastant.
Pels que no en tingueu coneixement, fa trenta anys la psiquiatria no era com ara, els metges donaven cops de cec, provaven fàrmacs i segons el resultat receptaven una cosa o una altra. No hi havia gaires estudis profunds sobre els trastorns mentals, alguns catedràtics anaven als EEUU a simposis i tornaven amb algun medicament nou. Aquest fou el meu cas.
Vaig anar a raure a mans d’un gran psiquiatra privat de Barcelona, el Dr. Joan M. De seguida em comentà que tractaria la meva depressió amb Tofranil, ens explicà que la malaltia era d’origen genètic i que també hi havia confluït factors externs. Era veritat, jo tenia molts problemes amb els meus pares i el meu germà. M’ho qüestionaven tot, no em tenien confiança, la mare no era gens carinyosa, em deien avariciosa, que els deixava de banda perquè vaig anar a viure a Granollers, que no érem uns bons pares… Jo em sentia culpable quan en realitat em manipulaven, ara em donaven afecte, ara me’l treien, segons els convenia.
El Dr. ens aconsellà estar el màxim de separats amb els meus pares i buscar un psicòleg i psiquiatre conductista ja que ell no es dedicava al seguiment del pacient. Ens donà un nom, hi vaig anar durant quasi quatre anys, també a un psicòleg. Ho vaig vomitar tot. Fins el punt que ara estic tranquil·la i no recordo res del passat amb els meus pares.
El Tofranil va funcionar durant moltíssims anys, fins que arribà un moment que no em feia res. El metge em recomanà un IMAO, però quan m’explicà totes les possibles conseqüències de prendre’l, vaig dir immediatament que no. Llavors vaig quedar molt sorpresa perquè en Joan M. va contestar que no podia fer res més per mi. Tornaren les pors.
A partir de llavors foren seguides les entrades i sortides de centres psiquiàtrics, em variaven contínuament la medicació. No quedava estable. Passava períodes eufòrica, agressiva, hiperactiva, parlava excessivament i tenia una gran quantitat d’energia, m’afectava el pensament, el judici, la manera de comportar-me amb els altres, m’ implicava en situacions difícils, gastava moltíssims diners… o quedava deprimida, plorosa, veient que no me’ n sortiria mai.
Fa només quatre anys que vaig tenir una crisi molt forta perquè havia deixat de medicar-me. M’ingressaren a l’Hospital psiquiàtric Santa Catalina de Sau (Girona); allà m’estabilitzaren, em diagnosticaren finalment una Depressió Bipolar Tipus 1, i fins ara. He tardat quasi trenta anys a tenir un diagnòstic clar.
Dit pels metges: “La forma clàssica de trastorn bipolar alterna períodes de forta mania amb els de depressió i es denomina trastorn bipolar tipus I. En aquests pacients, les fases de mania i les de depressió són molt acusades”.
He posat una imatge al text que explica exactament la depressió bipolar.
I en l’estat eufòric no admets que estàs malalta, al revés de l’estat depressiu. Animo als joves que tenen una malaltia mental que tinguin confiança en els metges i medicaments, d’aquests últims actualment n’hi ha de molt bons; i de psiquiatres, no cal dir-ho.
Alguns consells per a la gent jove malalta: no prendre drogues, no prendre alcohol, medicar-se sempre i seguir els consells del psiquiatra i terapeuta.
Ma Antònia Domingo
