Il·lustració © Sergi Balfegó
O no combregar-hi? Vaig tenir una educació religiosa, però vaig renegar-hi després. Vaig passar una època en què em declarava agnòstic i ara, definitivament, em considero ateu convençut gràcies a Stephen Hawking.
El fet de combregar pels cristians no sé quins orígens té. Sóc un ignorant més. Però el fet de rebre “el cos de Crist” amb una hòstia (pa àzim) i dir “amén” quan la reps del capellà em sembla un acte que té més a veure amb la medicina o la salut, que amb la religió. No vull convertir aquest article meu en una reflexió religiosa, així que entraré en matèria.
Medicar-se o no medicar-se? En salut mental és prou notori que la química pot contribuir a la millora o empitjorament de la salut mental de la persona diagnosticada. Hi ha qui qüestiona, com no podria ser d’altra manera, els beneficis de la medicació. Gosaria dir que hi ha qui creu que combregar amb les pastilles ens ajuda a superar els símptomes del trastorn, mentre que hi ha qui no combrega amb la psiquiatria i fa el possible per no prendre’s les pastilles o disminuir-ne les dosis. Suposo que hi ha gent que no pot prescindir-ne. Així mateix, suposo que hi ha gent que es veu prou valenta com per prescindir-ne. No critico ni una ni altra actitud o voluntat de prendre’s la medicació. Simplement respecto que uns combreguin amb la psiquiatria i altres no.
Uns sostenen les teories del desequilibri bioquímic i el tractament amb psicofàrmacs, altres posen més èmfasi en què cal un enfoc més psicològic i social en la recuperació de la persona. Penso que combregar amb les pastilles no pot ser el tractament exclusiu dels trastorns mentals, sinó es tenen en compte els factors psico-socials.
Combregar o no combregar no és la única qüestió que jo em faria. Més enllà hi ha la dimensió espiritual de l’ésser humà. Un ésser humà que destaca per ser imperfecte, en un món imperfecte i en contínua degradació del medi.
Jo no crec en les malalties, sinó en les persones malaltes, com se sol dir. M’agrada pensar en la utopia d’una “medicina a la carta” o, en aquest cas: “psicofàrmacs a la carta”. Això potser faria que tractéssim a persones amb trastorns i no a trastorns mentals genèrics. Tot i que, habitualment, ens hem de conformar amb el menú que hi ha.
Què hi ha de la Psicopatia? Què hi ha de l’Autisme? Què hi ha del Síndrome de Down? I de tanta Psicodiversitat com hi ha arreu? La medicina és imperfecta, com ho és la humanitat. Però dins la imperfecció en la que ens movem, en la dècada dels anys 50 del segle passat un dia es van descobrir els psicofàrmacs tot buscant altres medicaments.
Ningú no pot descartar la gran aportació de la ciència a la salut mental. Prefereixo moltíssim més prendre’m psicofàrmacs que haver de fer front al coma insulínic o a les teràpies electroconvulsives, mètodes bestials en vies de desaparèixer… Tant de bo!
Crec que els bons psiquiatres, a banda de donar hòsties com a camises de força químiques, també creuen en aquesta dimensió psicològica i social de l’individu. Per tant, tampoc tinc res en contra de la psiquiatria i d’aquells qui combreguen amb la psiquiatria, perquè la ciència els atorga la raó.
De ciències n’hi ha moltes, com per exemple les ciències socials, de la psicologia humana o les ciències econòmiques. Aquestes fan possible que, a banda de combregar amb la psiquiatria, es doni prioritat també als altres aspectes, no menys importants, que defineixen el millorament de les capacitats de les persones amb trastorn mental i la nostra millor adaptació i inclusió a la societat en la que vivim.
Dani Ferrer
