Il·lustració © Francesc de Diego
El meu camí, després d’haver travessat un brot psicòtic i no haver tornat a tenir-ne un altre, no és un camí de roses en el que camines a pas ferm amb la certesa que, per exemple, a tu la medicació et funciona i ja estàs curat; o que en el teu brot psicòtic es van reunir una sèrie de circumstàncies que el van fer brotar i que, per això, no en pots tenir cap altre.
És un camí en el que he hagut d’estar alerta durant dotze anys. Durant dotze anys no he tingut deliris nous, no he tingut nous desencadenants, no he tornat a tenir els símptomes característics d’un brot psicòtic. Però, potser, “gràcies” a que el meu brot psicòtic va durar sis mesos, en aquests dotze anys no hi ha hagut manera de treure-me’l del cap. L’experiència em va marcar tant! Que la recordava dia rere dia.
Dic “gràcies” perquè, després de dotze anys, recordava com va començar tot, com va ser el desencadenant i com actuava la malaltia. No m’havia oblidat d’ella. Per això dic també que he estat “alerta”, encara que en el meu cas no ha sigut voluntàriament, sinó per les seqüeles de la intensitat del brot psicòtic.
Llavors, dotze anys sense tornar a tenir els símptomes d’un brot psicòtic, estic curat. El brot psicòtic està oblidat? Què més voldria! És quan m’han tornat a aparèixer un parell de desencadenants, en qüestió de tres o quatre mesos, que la malaltia ha esperat el temps necessari, el moment idoni, per tornar a brotar en mi.
M’agradaria dir que la medicació cura, que la psiquiatria ha trobat la fórmula màgica per no tornar a tenir brots psicòtics. De fet, abans de tenir aquests nous desencadenants, jo pensava això. Però no és així. La malaltia, simplement, estava esperant rere els arbres a que jo passés pel bosc. “Dotze anys després, aquest no se’n recorda. El tornaré a esbocinar“, pensaria la malaltia si fos un ésser viu.
Hi ha un tant per cent de gent que només travessa un brot psicòtic en la seva vida. Cert. Jo prefereixo pensar que pertanyo a aquell tant per cent, que no pensar que pertanyo als qui poden travessar-ne més d’un. Però això no és una estadística i punt. En el meu cas, no he tornat a travessar un brot psicòtic perquè:
* Primer: Quan he tingut un desencadenant, l’he pogut identificar com a tal perquè, potser per sort, aquest desencadenant ha volgut produir en mi el mateix que el desencadenant del primer brot psicòtic: Creure que havia salvat a gent de la mort i que, per tant, jo era un salvador; i això desembocava en que havia salvat al món sencer; alhora, això desembocava en què jo era un enviat de l’apocalipsi. Resumint molt.
* Segon: Parlar amb tu mateix o pensar que parles amb tu mateix està molt bé. Sobretot quan et dius coses motivadores. Però, en el meu cas, he hagut d’estar alerta que la malaltia estigui adoptant aquella forma: La de parlar o pensar amb tu mateix, per dir-te coses que et perjudiquen. He d’identificar aquests pensaments com “produïts per la malaltia” i neutralitzar-los.
La manera que he trobat de neutralitzar-los ha sigut no repetir-los en el meu cap i deixar que el meu cap pensi en una altra cosa “naturalment”. Fins que he hagut d’anar amb compte de no repetir-me també les frases: “no repeteixis això” o “no pensis allò“, que, encara que no semblin perjudicials, la malaltia pot estar adoptant aquella forma també. Falta que algú et digui: “No pensis en un elefant blau“, perquè hi pensis.
Neutralitzar aquests pensaments ha sigut més o menys possible en identificar els pròdroms abans que el brot psicòtic es desenvolupi. Això també és més o menys possible gràcies a la medicació que fa que no m’obsessioni amb una idea en concret.
* Tercer: Crec que el més important perquè el brot psicòtic no es desenvolupi és no actuar en la vida real com si em cregués allò que em passa pel cap. Ho he pensat i ja està. Allò pensat, pensat està. Tot el món pensa coses. Pensar i creure són coses diferents. No he de caure en l’error que pensar i creure és el mateix.
Si penso que em persegueixen, no miro enrere. Si penso que em volen matar, surto de casa com si no passés res i me’n vaig amb els amics. Si penso que em volen enverinar, em prenc una cerveseta i unes patates braves a la terrassa del bar del costat de casa meva, etc. Crec que aquest últim és el més important perquè quan actuo com si em cregués el que em passa pel cap, començo a relacionar una actuació meva amb una altra o, el que és el mateix, comencen les causalitats, i és així com es comencen a construir els deliris.
I, a cada actuació meva, com si cregués allò que em passa pel cap, és més difícil d’aturar. Per això, Quan abans ho pugui aturar, millor.
I, per últim, quan he aconseguit identificar un desencadenant, un pensament o una actuació en la vida real que podria ser produït per la malaltia o les tres coses alhora, he anat al meu psiquiatra d’Urgències per comentar-li si veia oportú doblar-me la medicació. I me l’ha augmentat, com no podria ser d’altra manera.
Fins aquí els meus consells per no tornar a tenir un brot psicòtic. Com he dit abans, no existeix una fórmula màgica per no tornar a tenir-ne un. Tot i que m’agradaria que hi hagués almenys una persona al món que fos igual que jo i que aquests consells li funcionessin o l’ajudéssin.
Alfonso Gálvez
