Fins no fa gaires anys les dones amb trastorns mentals crònics com aquell amb el que jo convisc, i no només elles (també me’n recordo ara de les dones amb discapacitat intel·lectual, per exemple) eren sistemàticament esterilitzades: expressió màxima que si elles, en algun moment de la seva adultesa trastornada, sentien el desig de ser mares, s’havia d’acabar amb aquell desig d’arrel. Les dones amb trastorns mentals crònics no podien, no havien de ser mares. No ets tu, boja, es pel bé del nen. Sense estar demostrades les causes genètiques de les seves malalties, se les espantava amb la hipotètica futura malaltia que transmetrien als seus fills; es procurava treure’ls aquelles idees del cap. Una mare trastornada? Això només podia acabar en desastre.
Aquestes últimes setmanes estic llegint el llibre “Maternidades subversivas”, de Maria Llopis, realitzat gràcies a un crowfunding, en el que no vaig arribar a participar, però que des d’un principi em va atraure, i que ara que finalment l’Editorial Txalaparta l’ha editat, em vaig comprar sense pensar-ho dues vegades. Aquest llibre recull entrevistes a mares que s’han alliberat en alguns casos apartant-se d’un sistema mèdic que no té massa en compte el sentir de les mares durant l’embaràs o els seus parts, un sistema mèdic, que en massa ocasions recorre a pràctiques invasives sense tenir en compte les opinions de les protagonistes, les mares, a les que desempoderen i pretenen submises en front d’aquell sistema mèdic. Així, narra històries de parts a casa, parts sense dolor, entre altres entrevistes que també parlen de criança queer, de criança més enllà de les fronteres de les relacions monògames tradicionals, de mares o pares trans, de nens i nenes de gènere fluït… Un llibre que m’ha semblat molt interessant, encara que en ocasions l’hagi sentit llunyà, experiències sobre les que llegeixo, però que no he vist mai en el meu entorn més proper (tot i que això mateix ho feia encara més interessant).
No obstant, en una d’aquelles entrevistes, trobo en un paràgraf que m’entristeix, perquè crec que contribueix a l’estigmatització de les dones amb problemes de salut mental, especialment de les que es plantegen ser mares, tot i tenint aquests problemes. Porto aquí aquell paràgraf:
Del La Grace Volcano: El meu padrastre té demència. La meva mare era bipolar. Ella era increïblement formosa, carismàtica, interessant… i una mare terrible. Tenia suficient per menjar, però físicament van abusar de mi des del moment en què vaig complir al voltant dels dotze anys. Ella podia estar molt bé, llavors donava un gir i t’odiava amb passió. També em pegava. I jo desapareixia.
María Llopis: La mama era esquizofrènica i sé del què estàs parlant: encantadora, dolça, màgica… i de sobte les coses canviaven.
Del La Grace Volcano: Sí, mai sabies quan vindria.
Primer, trobem aquella descripció a les mares amb el seu trastorn: «la meva mare era bipolar / la mama era esquizofrènica», no allò que jo veuria més correcte: la meva mare tenia un trastorn bipolar, o tenia esquizofrènia, perquè amb la seva redacció semblaven resumir tota l’essència de les seves mares amb una paraula: el seu diagnòstic (i ningú és solament un diagnòstic, ningú es defineix per la seva malaltia).
I em va sorprendre trobar-me d’aquesta manera de parlar de la malaltia mental en el llibre, sobretot quan moltes altres vegades qüestiona el sistema mèdic i els seus posicionaments quan aquests desempoderen a les dones. Què hi ha més desempoderant que dir-li a una dona que per tenir un problema de salut mental és millor que renunciï per complet al seu desig de ser mare? Que solament pel seu trastorn serà «una mare terrible», com quan l’entrevistat defineix a la seva, relacionant-ho directament amb la seva bipolaritat? Són les dones amb trastorn bipolar més tendents a ser abusadores dels seus fills? Les estadístiques ens diuen que les persones amb trastorns de salut mental són moltes més vegades víctimes de violència que executores de la mateixa, però tot i així trobem la mateixa idea en el paràgraf que he citat del llibre, en els mitjans de comunicació, en els professionals de la salut, fins i tot, a vegades en els nostres familiars i amics. Estigma, que convertim en autoestigma a força de trobar-nos amb ell allà on mirem.
M’hauria encantat trobar, encara més en un llibre titulat “Maternidades subversives”, una entrevista a una mare, potser amb trastorn bipolar, potser amb esquizofrènia, potser, com jo, amb trastorn límit de la personalitat. Amb un diagnòstic d’una malaltia mental greu, i que, tot i així, hagués escollit ser mare, i el que hagués aconseguit i ara viuria una maternitat amb problemes quotidians, com qualsevol altra, però amb satisfaccions i vivint-la de forma positiva per ella i el o la petita. Què hi ha més subversiu que passar per damunt d’un diagnòstic que desempodera i estigmatitza, d’un psiquiatra que probablement contribueixi a aquell desempoderament, encara que sense voler (“si no ets capaç de cuidar de tu, com cuidaràs d’un bebè? No siguis irresponsable!”), quina maternitat més subversiva que la de la dona que fa cas al seu instint i es planteja l’immens repte de ser mare a pesar dels seus problemes de salut mental, comptant amb un entorn afí en el que recolzar-se si fa falta, i fins i tot, passant pel fet de deixar la medicació en un embaràs sota seguiment, però sense tirar-se enrere només perquè l’autoestigma l’ha minat i ella creu, també, que no podrà mai ser bona mare? No és l’estigma i l’autoestigma (que per desgràcia alimenta també aquest llibre, segur que sense mala intenció) la manera actual d’esterilitzar a les dones amb problemes de salut mental?
Jo tinc un trastorn límit de la personalitat, tinc 35 anys i vull ser bona mare. M’encantaria trobar referents al meu voltant, referents positius, com aquells que recollia el desestigmatitzant i esperançador article d’Anita Botwin, des del seu racó en el blog “De ratones y Hombres”, de: eldiario.es, en el seu article “Maternidades de segunda”.
Com ella, em pregunto si seré capaç. Si serà, la meva, una maternitat subversiva, més enllà d’estigmes i autoestigmes. Encara no tinc resposta.
Marta Plaza
