Vull parlar-vos d’unes experiències vitals que si no són directament conseqüència dels meus problemes mentals i tenen molt a veure amb mi, si que estan relacionats i vull compartir-les amb vosaltres, com si fos una mena de catarsi.
Quan jo tenia vint-i-quatre anys, sortia de passar-me deu mesos anant a un hospital de dia. Estava aïllat i acomplexat. Vaig trobar uns vells amics amb qui anar però jo volia més gent amb qui poder tractar. Els meus dies eren molt solitaris. Un d’aquests vells amics va convidar-me a unir-me a una gent que jugava tot tipus de jocs i rol. Sempre m’han agradat els jocs així que vaig decidir fer un esforç i relacionar-me. Ho necessitava. Una amiga de l’hospital de dia s’havia suïcidat i jo necessitava un canvi d’aires.
Ja el començament va ser dolent. La primera partida de rol va ser humiliant. El que dirigia el joc em cridava i em menyspreava. I jo demanava disculpes per si havia ofès a algú.
Jo vaig pensar que el problema estava en mi, que se’m veia feble i neural. I vaig continuar anant al local on es reunien i vaig mantenir la relació. Els maltractaments eren continus. Jo semblava l’ase dels cops. Jo m’enfadava, protestava i em reivindicava però no guanyava res.
Aquesta dinàmica es va mantenir més de set anys. Hi havia gent amb qui tenia millor relació. No tots eren tan desagradables amb mi. Inclús vaig fer algun bon amic. Però hi havia persones amb qui no hi havia manera de mantenir una relació digna. El problema, ara m’adono, realment estava en mi, però no perquè estigués boig i tingués problemes de relació, sinó que el que hauria d’haver fet és engegar a fregir espàrrecs aquelles persones i deixar de tractar-les.
Vaig suportar maltractaments de forma inútil. I jo sentia que perdia la dignitat anant darrera d’unes persones que em menystenien.
Finalment, vaig mantenir algunes amistats que m’interessaven i vaig deixar de tractar aquell grup de gent. Vaig desaparèixer poc a poc i vaig buscar-me la vida.
Allò va ser la llibertat. Vaig deixar de jugar un temps a aquells jocs que tan m’agradaven, però vaig recuperar la dignitat molt ràpidament.
El problema era l’estigma i l’autoestigma. Ells, al saber que tenia problemes mentals, em maltractaven i jo pensava que la culpa era meva. Jo aleshores (han passat més de vint anys) no tenia nom per a aquests conceptes.
No penseu que sempre és tot culpa vostra. No penseu que no valeu. Ja ho sé, l’autoestima es destrueix molt ràpid i es construeix molt lentament. Però, no perdeu la dignitat com ho vaig fer jo.
Ja sé que jo sóc especialment curt de gambals. Em va costar set anys lliurar-me d’unes persones que em feien mal. Suposo que la major part de la gent reacciona més ràpid. Però si aconseguiu guanyar uns dies de dignitat llegint això ja em dono per content. No penseu que tot és culpa vostra. No penseu que heu de ser com els altres. Som com som i si no li fem mal a ningú tenim dret a ser nosaltres mateixos.
I el menyspreu que se’l fiquin on vulguin.
Fèlix Rozey
