Avui em sento dins d’un cub de vidre i us diré perquè: veig el que m’envolta, el moviment i el funcionament dels altres, veig el paisatge, se’m plantegen diferents opcions i llocs on anar; però primer que no puc sortir del cub, i segon, que a més a més d’això, realment no estic segura de si vull. Em resulta pràcticament impossible en aquests moments decantar-me per alguna cosa en concret perquè, per una banda, quan em decanto, al cap de pocs minuts canvio radicalment d’opinió, com si m’espantés el que he escollit i, per altra banda, perquè a sobre del meu terrible sentiment de buit, soledat i avorriment sento una espècie de força externa (que realment és interna) que em pressiona i m’empeny cap al llit, cap a la meva habitació o cap a qualsevol lloc reconegut com zona de confort.
També tinc certa sensació de por pel què pot passar si surto. Em fa por escollir, perquè una vegada surti de casa, si el meu pla és amb més persones, no podré tornar almenys en una bona estona ja que em faria sentir molt culpable deixar “penjat” a algú. Tinc la sensació (gairebé sempre encertada) que no aguantaré les bones formes massa temps. En més d’una ocasió he rebut algun comentari del tipus: “Però ja te’n vas?”; o un: “Tancant-te a casa et posaràs pitjor”, que m’han forçat (per no saber dir que “no”) a quedar-me més temps i empitjorar (amb l’excepció d’algunes vegades) o tornar a casa amb un gust amarg.
Aquest és un altre dels meus principals problemes: no saber dir alguna cosa tan breu i senzilla com “no”. I pensant-ho i repensant-ho, crec que té que veure amb una baixa autoestima, ja que no em crec mereixedora d’imposar la meva posició davant un altre, per més racional o sana que sigui. Seria alguna cosa com: “Si jo em sento inferior als altres, la meva opinió també ho hauria de ser”. De manera que no soc ningú per contradir els seus desitjos. Em produeix fins hi tot “vergonya” intentar-ho. Malgrat tot, he de dir que la teràpia de grup em va ajudar molt amb aquest problema en concret i que actualment puc dir no a moltes coses que abans era incapaç. Però encara queda molta feina.
Crec que molta gent pot pensar que quan acceptes quasi qualsevol proposta és perquè tens poc cap o perquè ets un esser irresponsable i sense personalitat; però realment crec que és una manifestació d’inseguretat i baixa autoestima a un mateix que impedeix fer valer les teves intencions veritables. També per por a no complaure a l’altre, òbviament. Vull afegir a això que és un problema que pot portar a relacions no equilibrades i que té relació amb què una gran part de persones que pateixen TLP han patit maltractaments (com és el meu cas).
A més a més, voldria afegir que no saber dir “no” pot portar a un cúmul de frustració important, ja que a ningú li agrada fer coses que no volem fer.
Per acabar, m’agradaria afegir que podria allargar-me molt més, ja que el Trastorn Límit de la Personalitat se sol dir que és com “un calaix de sastre”, perquè es compon de molts símptomes diferents i, a més d’això, cada trastorn afecta de manera diferent a cada persona, que també som un món. Per tant, quasi podria dir-se que el que he escrit és la punta del iceberg, però suficient com per entendre la complexitat del trastorn i com pot afectar-te a tu com individu i també, a part, com pot afectar a les persones que ens envolten.
I ara sí, per últim, vull recordar que nosaltres no som el trastorn, sinó que el trastorn ens afecta a cada un amb les nostres característiques i valors individuals inherents a la nostra pròpia personalitat.
Laura Garibaldi
