Em dic Ana. Pateixo un trastorn d’ansietat amb agorafòbia des de fa deu anys. Sóc, per tant, una “persona agorafòbica” d’aquelles que tant espanten als anomenats “normals”. Duem a terme doncs, i des d’aquesta premissa, una breu declaració de principis.
Encara que d’agorafòbics famosos n’està ple el món: Evaristo Valle, Víctor Botas, o si ens interessa una perspectiva de major glamur: Kim Bassinger, a pesar de tots aquests noms i la famosa pel·lícula on Sigourney Weaver no podia travessar el portal de casa seva (Copycat), la gent segueix posant cara d’espant en sentir a parlar sobre un trastorn tan estrany i difícil d’entendre.
Molt millor s’entén quelcom amb una solució pràctica i comuna com una cama trencada o un infart de miocardi. Agorafòbia, que altres fins i tot arriben a confondre amb Aracnofòbia, i no, aquesta és una altra pel·lícula i que no va tenir massa èxit en les cartelleres. Per la meva part, crec que tot el món hauria d’enfrontar-se alguna vegada, encara que només fos durant un segon, a la impotència que suposa no poder aproximar-se a una finestra; la impotència d’estar completament atrapat a casa teva; aquesta sensació tan estranyament dolorosa d’estar aproximant-te a la bogeria; no poder agafar el telèfon o patir fenòmens d’aquells més peculiars pel que fa al tema psicosomàtic: Paràlisi en les cames (sí, sí, amb el seu aprenentatge, des de zero, per tornar a posar un peu rere un altre); la crueltat de sentir que només i exclusivament podràs alleugerir tant dolor, ganivet en mà, tall rere tall, fins que el cervell s’ocupi del dolor més immediat i et quedis com drogada veient la sang córrer mentre tu creus descansar, al final, una estona després de la batalla.
I, com no, el sentiment de sirena varada rere la finestra. Veure com la vida passa, però de llarg, sense tu. Veure com els teus amics estudien, se’n van, es casen, i tu, dia a dia, et redueixes a intentar comprendre el ridícul que sents de seguir vivint. Estic segura que hi haurà, sense dubte, hi haurà qui en llegir això cregui fermament que això és una espècie d’invent post-modern per a personetes de vida i caràcter peculiar, les rareses de les quals ens provoquen símptomes d’allò més ridículs.
Els convido a documentar-se. Aquesta no és una malaltia d’aquest segle, precisament. Diguem que la diferència està en què la inquisició i altres “benefactors” s’encarregaven de posar les coses en el seu lloc: Normals (i fàcils d’adoctrinar a un costat) i heretges (o difícils d’introduir en el ramat, en l’altre). Tampoc era necessari estar posseït pel diable. El què s’entén per “anormalitat” segueix essent el mateix: Pensar de mode diferent. Es castiga sempre la diferència, sigui quina sigui. Vingui aquest article a denunciar la falta de preocupació governamental per aquesta y milers o milions, potser, d’altres malalties encara per catalogar, de les que només sobreviuen o sobrevivim, les associacions de gent voluntària que lluiten per aquests temes.
Hi ha la possibilitat de denunciar que, en pràcticament totes les Comunitats Autònomes existeix alguna associació d’ajuda al malalt d’agorafòbia, menys a Astúries. La més important, la de més serveis a l’abast ciutadà és l’Associació per l’Ajuda i Divulgació de l’Agorafòbia: Camins Oberts, amb un servei de voluntaris les 24h del dia, teràpia familiar i de grup i servei d’orientació (934 900 333).
Voldria recalcar que això no és una espècie de club de estranys, encara no tinc cap problema en admetre la meva condició de neuròtica absoluta. L’agorafòbia és un trastorn bàsic d’ansietat que pot manifestar-se en qualsevol moment, sense previ avís. No existeix un perfil determinat. Qualsevol situació d’estrès mantingut durant un llarg temps podria desencadenar una primera crisi. Hi ha casos en els que en algun malalt han arribat a extirpar-li els queixals creient que es tractava d’una infecció. Que serveixin aquestes paraules perquè el cas, per exemple, d’una dona del País Basc, malalta i totalment incapacitada per dur a terme una vida normal, divorciada i amb dos fills al seu càrrec, rebi l’ajuda i l’atenció de les Autoritats Competents. Ella també és una sirena varada que s’ofega si algú no ho evita.
Ana Vega
