Un professor de filosofia un dia ens va explicar a classe que si parlàvem d’un bolígraf es pràcticament sempre quan aquest falla: si se li acabava la tinta, es trenca… Rares vegades parlem d’aquest quan escriu correctament. Suposo que perquè és el “normal”, el que “tindria que ser” i el que no “aixeca butllofes”. Sigui com sigui, quanta raó tenia.
És una llàstima que el motiu que m’ha portat a escriure sobre el meu problema sigui això justament: que em suposa un problema (el meu bolígraf ha petat i sovint sento les meves mans tacades de tinta). Sí, llastimosament, no acostumem a aixecar-nos feliços, plens d’energia i posar-nos a escriure sobre el bé que ens sentim, el bé que ens va tot i el net que estem, sense ni una sola taca. Però una vegada sent conscients d’això, podem fer un exercici per no oblidar les coses positives i cedir-lis un merescut espai entre tant mar de tinta, problemes i dolor.
Amb tot això què vull dir? No tot el que escrigui serà positiu, perquè no seria just per la meva pròpia realitat, però si que puc escriure coses positives (certes i útils) des del dolor. Per tant, siguis la persona que siguis i abans de començar, quan llegeixis això recorda que t’entendré si em dius que acollir la part positiva que vull transmetre’t no fa desaparèixer el teu dolor. Ho sé. Ho visc. Podem compartir-ho. Caminem juntes una estona?
Sóc la Laura, tinc 23 anys i allà on vaig arribant porto enganxats a mi dos trastorns mentals que, quan volen, surten per clamar la meva atenció i alimentar-se de les meves debilitats, i quan estan tranquils i no donen la tabarra, ni me’n recordo d’ells. En aquest article però, vull parlar-vos de la meva bèstia negra: el Trastorn Límit de la Personalitat. Aquest poques vegades està tranquil i no conec encara pacte ni mindfulness que aconsegueixi fer-nos arribar a un acord.
I parlant d’això, puc dir que ja ha aparegut una nova amiga que segur que a moltes de les persones que patiu TLP us cau malament, molt malament: la frustració. La frustració quan les coses surten malament o simplement no surten com voldries. En definitiva, jo tampoc em porto gens bé amb ella. No aconsegueixo tolerar-la, no la trago. Com podria tragar-la, si quan apareix es per posar les seves urpes sobre el meu coll i asfixiar-me. Puc sentir un nus a la gola de la mida de una pilota de tenis i una sensació de tempesta mental increïble. Quan estic frustrada s’aproxima un huracà.
De cop tot el que em rodeja, tot el que em diguin, tot el tangible i intangible em sembla malament i, amb aquest “cabreig” amb el món l’únic que em ve de gust és acabar amb tot i realitzar un acte tant “fora del comú” que faci que tot exploti i se’m oblidi la tempesta. Actes impulsius i sobtats. Clarament si em sento molt malament ara, no planejaré un salt en puenting per el cap de setmana que ve. Així doncs, una “solució” que trobo ràpida i no molt fiable ni molt encertada és aquesta, realitzar actes impulsius que em “netegin” una mica les “escombraries abstractes mentals” que porto a sobre. Quan realitzes un acte impulsiu, no fa falta dir-ho, no el realitzes amb massa deteniment i no masses vegades té un fi positiu (l’únic fi que tens en el cap és que fer “una cosa” tregui la ”altre cosa” de dintre teu). Així doncs, es produeixen actes impulsius com el consum d’alcohol, les autolesions, el sexe no segur…
També he arribat a estampar objectes al terra o a la paret (gots de vidre, una llum d’escriptori, un telèfon mòbil) mentre que cridava a la meva pròpia família coses que potser ni eren les que pensava. El que se que costa d’entendre, és que aquells crits veritablement són crits d’auxili, i poques persones contemplen el malament que pots arribar-te a sentir desprès de passar per un episodi així. El culpable, miserable i no mereixedora de viure que puc arribar a sentir-me desprès de fer mal a les persones que estimo.
Per aquest motiu faig una crida a que totes les persones facin un esforç per entendre millor el trastorn i trenquin amb les clàssiques afirmacions falses que diuen que les persones amb TLP som persones dolentes, egoistes, manipuladores, consentides i insensibles. Us asseguro que el trastorn per si sol ja pesa, com per a més percebre que els altres t’estigmatitzen d’aquesta manera. Per sort, tinc la fortuna de tenir una família, una parella i uns amics que han fet aquest treball i s’han esforçat per entendrem a pesar dels meus “enuigs contra el món”; i gràcies a la seva comprensió el meu nivell de frustració ha disminuït, ajudant també a millorar en el meu propi trastorn. I sé que, com en qualsevol trastorn, no trobaré gracies a això la cura, però si que em trobo actualment a mi mateixa encaminant-me cap a la recuperació, que existeix. És un fet.
Laura Garibaldi
Nota: T’agrada com escriu Laura Garibaldi? La nostra companya porta el seu propi excel·lent Blog sobre TLP, explicat en 1a persona: borderstory.blogspot.com.es
