Em dic Inma, tinc 47 anys. Als 19 anys, més o menys, vaig començar a tenir els primers símptomes de problemes de salut mental. Comento la meva edat i quan vaig començar a tenir el que a la meva família li diuen “la meva malaltia”, perquè es puguin entendre els grans temors o pors que últimament m’assetgen.
Abans dels meus problemes, els meus pares em deien que si en algun moment s’ensorrava la casa, a mi no m’agafaria dins. M’encantava el carrer i relacionar-me amb tothom, era una persona molt extravertida. La imatge que els meus amics tenien de mi era que sempre somreia. Fins al punt que un amic que jo adorava em deia somriures. Igualment, sempre estava arreglant el meu armari, la meva habitació, m’encantava que tot estigués al seu lloc.
Més endavant, tinc el record d’uns anys que, per diverses raons, considero dolços. Vaig ser mare i, quan la meva filla era petita, em sentia com mai m’havia sentit. Em va costar molt tenir-la i em feia molta il·lusió la maternitat perquè havia arribat a estar convençuda que mai podria tenir un fill, a causa de la medicació psiquiàtrica i al meu propi trastorn. La dificultat era que no només necessitava deixar la medicació perquè el nadó no tingués seqüeles, sinó que també precisava una atenció professional especial per poder dur a terme l’embaràs.
Abans de sortir de la clínica amb la meva filla acabada de néixer, ja havia parlat amb el psiquiatre i tenia la medicació per tornar a prendre-la. Vaig haver de tornar a medicar-me, intentant que no interferís amb poder criar a la meva filla, tenint en compte que dorms quan el nadó vol. Els horaris propis desapareixen, sobretot els primers mesos.
Als quatre anys d’haver nascut la meva filla vaig tenir una recaiguda i un ingrés involuntari. Dos anys després d’aquest ingrés, vaig tenir un altre. En aquesta època, vaig deixar d’estar capacitada física i mentalment per portar les tasques bàsiques de la casa. No sabia ni com posar-me a netejar, no sabia com fer-ho. M’havia oblidat fins i tot de ballar, que abans tant m’agradava. Vaig prendre consciència que ja no podia fer el que tothom feia, el que es considerava normal.
Em vaig tornar desordenada, vaig perdre la coordinació del meu cos… Van ser anys durs. Prenia de mitjana unes tretze pastilles diàries: antipsicòtics, antidepressius, medicació per poder aturar la meva impulsivitat, etc. Fins al punt que vaig deixar de somriure, semblava un zombi, quan ballava era com un robot i m’era impossible concentrar-me. Si alguna cosa de la meva casa es desordenava, era incapaç de posar-me a ordenar. No sabia com fer-ho!!!
Quatre anys després del segon ingrés, vaig començar a rebaixar la medicació, sempre amb l’acompanyament professional corresponent. Va ser un procés de més de dos anys. Llavors vaig ser conscient que recuperava les meves capacitats. Tornava a ser capaç de portar una casa, de ballar, a tenir memòria, a ser la que era abans.
Amb la recuperació, van aparèixer les pors, amb atacs de pànic inclosos i amb un altre tipus de símptomes que no vull recordar. D’on vénen les meves pors? De l’experiència de perdre el control del meu cos, la meva memòria, el meu cap i el control de la meva vida. I de pensar que tinc un buit de 10 anys a la meva existència. Miro enrere i no recordo gairebé res d’aquesta època (i el poc que recordo, preferiria no fer-ho).
Tinc por que el meu cap em traeixi, que em desanimi fins al punt de no trobar sortides. En realitat, por de no donar-me temps a solucionar els problemes. Sento que no em puc permetre cap desànim, per a què les persones del meu entorn no em diguin: “Què, una altra vegada igual?”. Por a que em tornin a tractar com a una persona que no val.
Us diré una cosa, nosaltres que tenim problemes de salut mental som persones, i m’agradaria que em tractessin com a un igual. Perquè treballant o no, hi ha altres activitats que podem realitzar, com un voluntariat, que requereixen que les facin persones. I sense que això d’estar diagnosticats ens obligui a acceptar que ens col·loquin etiquetes absurdes. L’únic que demanem a la societat és respecte.
Inma Arriaga
