La gent no pensa que pot arribar a tenir al·lucinacions. I, si pensa que algun dia li tocarà tenir alguna, creu que aquesta serà provocada, per exemple, per drogues “dures”, tipus LSD. O dit en un altre idioma: que serà pels tripis. La gent no pensa que a elles les poden provocar al·lucinacions drogues “toves” com l’alcohol i la marihuana o, fins i tot, que les al·lucinacions poden aparèixer naturalment o, dient-ho d’una altra manera, subtilment.
La gent pensa que, en l’improbable cas que tingui una al·lucinació, veurà, per exemple, a un drac escopir foc per la boca a l’habitació de casa mentre està al llit després d’una nit en la qual van abundar les drogues. I, per descomptat, pensa que s’adonarà que és una al·lucinació i que se li passarà quan acabi l’efecte de les drogues i que, mentrestant, cal gaudir-ne.
I en el rar cas que una persona pensi que li pot aparèixer naturalment una al·lucinació, creu que aquesta es presentarà en forma de gnoms jugant al rotlle de la patata al voltant del seu llit, i que també s’adonarà que és una al·lucinació i serà capaç de controlar-la.
La gent no pensa doncs, en com una malaltia mental, al principi, s’instal·la en una petita part dels pensaments, posem un 1%, i com si d’un emperador es tractés, pretén conquistar el 100% dels pensaments. I, com comença amb una proporció molt petita, al principi ha d’utilitzar les armes de què disposa amb aquest 1% de terreny. D’aquí que la gent no vegi des d’un primer moment, quan comença la malaltia, a un drac escopint foc o a un grup de gnoms jugant al rotlle de la patata. D’aquí la subtilesa de les al·lucinacions.
Quan comença, la malaltia ja s’ha instal·lat en el teu cap, però tu no ho saps. Saps que et passa alguna cosa, però no que aquesta cosa pot ser nociva, perquè et trobes bé, molt bé. Una mica esquizofrènicament bé. Però ets jove i penses que és una sensació més, una cosa que el teu cos encara no havia experimentat perquè encara no has arribat a ser un home complet o bé una completa dona.
Estàs com cansat, com atordit, perquè el teu cap comença a anar més de pressa del normal i això esgota. El cap, en estar cansat, comença a no prestar una total atenció a pel·lícules, reportatges o debats que donen per la tele, a programes que escoltes per la ràdio, a les veus digitalitzades de la consola o a les converses de la teva família, els teus amics; en definitiva, a la gent que t’envolta.
Comences a prestar atenció només a frases soltes, a trossos de les converses, només al que li interessa a la malaltia. Veus a un borratxo pel carrer, per exemple, diu incoherències, però tu et comences a donar per al·ludit, com si digués les coses per tu. Et penses que el que sents és veritat. I és veritat en aquest moment, només que ho diuen en un altre context i tu et penses que ho diuen en el teu context.
Quan has estat dos, tres setmanes, un mes així (no us preocupeu, la malaltia es prendrà el temps que cregui necessari), i quan encara no t’has adonat i penses que és real tot el que escoltes, s’instal·len dins teu les al·lucinacions auditives.
Les escoltes per la tele, per la ràdio, per la consola, per la gent que t’envolta. I tu, al no haver vist cap drac encara i ningú t’ha dit que hi ha les al·lucinacions auditives, penses que tot segueix sent real. En el meu cas, com em creia, o millor dit, pensava que podia ser l’enviat de l’apocalipsi, la tele, la ràdio, la consola parlaven de personatges divins, de passatges de la bíblia, etc. Però és igual el que tu et creguis o pensis. Les al·lucinacions, la malaltia, crearà el món que cregui necessari per conquerir el teu cap.
Faig la matisació entre “creure” i “pensar” perquè em sembla que són dues coses totalment diferents. Al principi, comences pensant que pots ser, com en el meu cas, l’enviat de l’apocalipsi. Però quan s’està desenvolupant la batalla al teu cap, ho penses tant que, si la malaltia venç la batalla (que no la guerra), pots arribar a creure-ho. En el meu cas no em va succeir, al meu cap sempre hi va haver un petit reducte de valerosos guerrers que van fer que no arribés a creure-m’ho. Però tot i així ho pensava, qui sap, si desenes o centenars de vegades al cap del dia.
Quan has estat, una altra vegada el temps que la malaltia cregui necessari, escoltant al·lucinacions auditives, s’instal·len en tu les al·lucinacions visuals. Per fi veurem dracs! Ho sento, però no. Ho sento, si ets dels incauts que pensen que mola que s’instal·li en el teu cap la demència. Ho sento, si ets dels que diuen: “cuidao conmigo, que estoy mu’ loco”. No sabeu el que és el sofriment infinit.
Comencen sent com pensaments, idees, imatges que provoquen les al·lucinacions auditives. Per exemple, sorolls al pis de dalt que et fan pensar que s’estan celebrant rituals allà. I acabes veient coses que es mouen en mons paral·lels al nostre.
I quan ja no pots més i, fins i tot, et sents a la vora de la mort per aturada cerebral, un dia, potser el millor dia de la teva vida, apareix la consciència que ho estàs passant malament. I, no saps com, apareixes davant d’un psiquiatre amb cara de sergent i et diu: “Vostè no està bé”, i et mana la teva primera dosi de Olanzapina. Te la prens, els efectes et fan pensar: “Que bé. Sort que està tot inventat”.
I així, després de moltes batalles perdudes, aquells valerosos guerrers que quedaven al teu cap guanyen la primera batalla. I comença la reconquesta del teu cap. Sempre quedaran petits vestigis de la malaltia, encara que només sigui en forma de records, però vas guanyar la guerra.
Alfonso Gálvez
