Il·lustració © Mireia Azorin
Ja fa cinc anys de la meva primera crisi. Abans no podia escriure ni parlar d’aquest estat advers, però ara accepto com ha passat, amb el desig de què la meva fase eutímica o d’estabilitat perduri en el temps gràcies al meu esforç personal, a la medicació, a la teràpia, al suport de la gent que estimo i al d’una altra vessant molt important per mi: el paper de les activitats artístiques.
Potser és art-teràpia, potser només art, però em resulta terapèutic en el sentit que la meva identitat, la meva realitat i la meva autoestima han anat canviant des que vaig començar a pintar, a escriure o a cantar just poc després dels meus episodis depressius i/o eufòrics. El fet d’identificar-se amb allò que a un li agrada, a practicar-ho i a exposar-ho a un públic i veure llavors com a resposta un feedback positiu, fa oblidar-nos de les limitacions o del diagnòstic i contemplar-nos com a éssers potencials. Ja no som “x” amb trastorn bipolar, sinó “x” que pot cantar i que li agrada, que té quelcom a mostrar al món i que té allò que l’omple per continuar endavant. En el meu cas, cantar o escriure s’ha convertit en una necessitat vital. L’art empodera companys i companyes lectors!
Recordo actuacions en plena etapa de recuperació o just després de patir una crisi, i sí, sortir a cantar em va anar molt bé.
Amb “Quién canta su mal espanta”, espantem les nostres pors? En el meu cas sí. Aquesta frase la vam comentar en un programa de ràdio al que em van convidar fa pocs dies, i el meus companys de l’entrevista parlaven que, en el seu cas, la seva música havia estat terapèutica i alliberadora de pors personals. És el cas d’una excel·lent jove, la Georgina, noia amb discapacitat visual que va alegrar-nos a tothom amb la seva veu lluminosa. En el meu torn, vaig parlar d’una cançó, “Solamente luz” (Veure Vídeo), que vaig compondre amb el meu pare, que també és músic, i que en resum parla de la meva recuperació, potser lenta, i de què un/a s’ha de donar la possibilitat d’estar bé o malament, però aferrant-se a les rutines i a coses que li agradin, caminar lentament per retrobar-se, i contemplar la llum -símbol de l’estabilitat i de les ganes de viure per mi.
Considero que l’art ha tingut i té per mi un paper molt valuós en la meva recuperació emocional i/o mental. És molt important fer allò que et faci sentir bé i que, alhora, fa que et sentis capaç. És el cas de les activitats artístiques com el teatre, com la música, com la pintura, com la dansa, com l’escriptura… que et poden fer connectar amb les teves emocions, amb la teva capacitat de crear. Expressar-me artísticament m’ha comportat i em comporta assolir uns beneficis psicològics com guanyar confiança, seguretat i autoestima. Així que animo a trobar l’expressió i la creativitat de cadascú/na en un mateix, i a explorar-se i créixer personalment.
Laura Jareño
