Fa temps que volia compartir quelcom que últimament m’està donant què pensar. El tema que ocupa la meva ment és el concepte de la idealització. “Idealitzar és exagerar en positiu les virtuts d’una altra persona, treure’ns a nosaltres mateixos valor per atorgar a l’altre el poder de la perfecció.” (Art. Qué es la idealización, de Cristina Pérez).
M’estic adonant que això, que segurament tothom ha fet alguna vegada a la vida, potser es dóna amb major facilitat i/o freqüència en les persones afectades per algun trastorn mental.
La meva experiència personal em porta a aquesta conclusió, ja que jo mateixa he idealitzat moltíssim a la meva vida, creant relacions de dependència emocional que m’han impedit créixer com a persona. Això m’ha comportat un patiment immens. A més a més, avui dia estic pagant les conseqüències, ja que quan idealitzes et treus valor per atorgar-li’n a l’altre, i recuperar-ho no és fàcil.
Fa mesos que percebo que hi ha gent al meu voltant que també té diagnosticat un trastorn mental i que té tendència a idealitzar. En major o menor grau, però respiro idealització. Crec que això es deu al fet que les persones amb baixa autoestima solen ser més propenses a idealitzar. Malauradament, en el món del trastorn mental es dóna sovint tenir baixa autoestima i/o viure en una extrema solitud que, un cop superada, provoca que a nivell relacional sigui fàcil caure en la idealització.
Quan una no es valora pot arribar a veure l’altre com un/a Déu/Deessa, o només tenir presents les seves virtuts, sense tenir en compte la globalitat de la persona. I no només magnífiques l’altre, sinó que alhora et treus valor a tu mateixa amb pensaments com ara: “Uff, jo això no ho podria fer, és que això només ho pot fer Pepito/a Menganito/a, sort d’ell/a que ho fa súper bé”…
Bé, aquí va la meva contundent reflexió després de molts anys d’idealització: en col·locar-nos a una situació d’inferioritat respecte de l’altra persona, a treure’ns valor, en només veure les genialitats, les aptituds i tot el positiu a l’altre, ens col·loquem en un paper de víctimes: “jo al costat de l’altre no sóc res”.
I què comporta el victimisme? Doncs el victimisme comporta una manca d’assumpció de la responsabilitat pròpia. La victimisme és allò còmode! “Si jo no puc, si jo no sé, si l’altre ho farà millor que jo”… Tots aquests pensaments ens paralitzen i ens enverinen. Arriba un moment en què la teva vida pot arribar a no dependre de tu, sinó a dependre de l’altre! Això és molt insà.
El meu grau d’idealització a la vida ha estat altíssim, i ho estic pagant car, però què satisfeta estic d’haver arribat a aquestes conclusions que us descric i d’haver pogut responsabilitzar-me de mi mateixa. Així és com jo he viscut la idealització, i el fet d’haver analitzat, d’haver-me enfrontat a mi mateixa i d’haver recuperat aquest valor que tants anys he atorgat a altres, m’està tornant la vida, la meva vida.
Estefania Trenchs
