Il·lustració © Sergi Balfegó
M’he sorprès veient televisió; concretament, Gran Hermano VIP a Telecinco. I m’han escandalitzat profundament les declaracions de Los Chunguitos: “Antes prefiero un hijo deforme que un hijo maricón”.
Si ja per ser gay rebo pals per totes bandes, entendreu que amagui la meva malaltia mental i que només n’hagi parlat amb la gent que m’és propera. Si ets Gay i amb Trastorn Mental estàs condemnat a la Doble Discriminació.
L’any 2003 vaig ser ingressat a un Hospital de Dia amb diagnòstic d’Esquizofrènia Paranoide. Allà em vaig unir a un grup de gent que organitzava sortides i quedades; érem una desena de persones. Amb el pas del temps, un a un van anar caient en la trampa de la crítica a les meves esquenes. El motiu? La meva orientació sexual.
Fins i tot entre els diferents, jo era el diferent. I tothom et criticarà si ets diferent. El que més em sorprèn és que aquest rebuig venia de gent jove; jovent que jo creia que en ple Segle XX estava per sobre d’aquestes coses. I més quan en salut mental es treballa l’empatia, l’entendre a l’altre, el posar-se al seu lloc. Però els era més fàcil recórrer a l’insult i a la vexació. Va arribar un punt en què vaig deixar de freqüentar aquestes persones. De fet, només un dels que es deien amics és amic meu encara avui.
Resumint, a mi em toca sortir no d’un armari, sinó de dos.
Parlem, en primer lloc, de la meva orientació sexual. L’any 1999, després de patir un brot psicòtic terrible, vaig ser ingressat d’urgències a Sant Boi. Vaig estar 24 dies a la Unitat d’Aguts. Quan em van donar l’alta, em vaig fer una promesa: no mentir més. Sí, sóc gay. Ho sóc i no hi ha res a fer-hi. He mantingut la promesa des de llavors i, quan em presenten algú, m’encarrego que ho sàpiga com més aviat millor. I no em fa por el rebuig. No obstant això, sóc més reticent a parlar de la meva salut mental.
He d’informar a tothom de la meva doble condició? Crec que la resposta és sí, però estic tan acostumat al rebuig per part dels altres que prefereixo patir el meu trastorn de salut mental en silenci. Aquest silenci, però, es trenca avui. Recupero la promesa que em vaig fer a la sortida de Sant Boi: no mentir més. Però no mentir no implica, necessàriament, explicar-ho tot.
Que m’agradaria ser més valent? Sí, però és esgotador ser rebutjat contínuament només per ser diferent de la majoria. Així que escolto, callo i escric aquestes notes. Si et trobes en la meva situació, m’entendràs; si no, et convido a pensar-hi.
Kevin López
