Quan una persona diu que està “depre”, normalment és perquè està trista, té algun problema per resoldre, un contratemps que no hi comptava; però això pròpiament no és una depressió, encara que durant uns dies hagi de prendre algun fàrmac fluixet per no estar nerviosa i a la nit poder agafar el son.
La depressió té més entitat; i jo, que en tinc una d’endògena, vull explicar la diferència amb l’exògena –la més comuna- i també els símptomes més importants de la que jo tinc des de fa 38 anys.
En el meu cas, va començar amb insomni; és a dir, no podia aclucar els ulls una nit, ni una altra, ni la següent. I això va desembocar en esgotament i plors sense sentit. El primer metge que em va visitar va ser el de família i em va dir que havia de buscar un psiquiatre de confiança perquè segurament patia una depressió. Així vaig fer-ho, i el primer que aquest em va recomanar va ser anar a un psicòleg conegut seu. Allà hi vaig passar quasi una tarda: interpretant dibuixos, omplint qüestionaris i contestant a moltes preguntes. Va fer un informe pel psiquiatre i no vaig haver d’anar-hi més.
La segona visita amb el psiquiatre ja tenia el diagnòstic fet: “Tens una depressió endògena”, em va dir. “Saps que és?”. Ii al veure la cara de pòquer que posava, m’ho va explicar.
La depressió en la majoria de casos és exògena; és a dir, l’ha provocat un dol familiar, quedar-te sense feina i no trobar-ne, una malaltia que et preocupa, etc.; però es tracta un temps amb la medicació que indica el psiquiatre, que sol ser fluixeta, i si convé es tenen algunes visites amb el psicòleg per donar recolzament en aquesta situació. Però normalment en poc temps, quan el problema es soluciona o no està tan en carn viva, et remuntes i lentament vas deixant la medicació.
Per contra, l’endògena es considera que té un origen genètic –fins i tot pot ser de quarta o cinquena generació-; per produir-se no necessita d’una causa adversa, ni externa. La principal causa seria el desequilibri en els neurotransmissors del cervell, entre els quals està la serotonina; almenys això és el que m’han dit, però és una hipòtesi, perquè científicament hi ha explicacions molt controvertides. La tracta més el psiquiatre que el psicòleg; o sia, s’han de trobar els medicaments que combinats vagin bé per millorar o curar-te, cosa que passa en un percentatge molt petit, i més quan es cronifica, com és el meu cas.
He de dir que en principi els símptomes són semblants en els dos tipus: tristesa, angoixa, cansament, insomni, mal de cap, mal d’estómac. Però en el cas de l’endògena aquests símptomes van a més; primer lentament i des de fa uns tretze anys –parlo de mi- les limitacions i conseqüències han anat més de pressa, i a més cada vegada són més accentuades. He d’afegir que es té sensació d’incomprensió, culpabilitat, soledat –encara que s’estigui acompanyada-, inutilitat, de no ser important per a ningú, ni tenir interès per a res –el que en català col·loquial diríem “tant se me’n dóna”-, i la família o amistats més properes no saben què fer ni ho entenen quasi mai del tot, per més interès que hi posin. Sol ho pot comprendre un bon professional o una persona que ho hagi passat.
Sobretot al començament, em deien a casa: “Llevat, aixeca’t del llit que arribaràs tard a treballar”. Però era una lluita tan gran que moltes vegades, a contracor, vaig haver d’agafar la baixa, no només per costar-me llevar sinó perquè això anava acompanyat d’altres símptomes dels que he descrit. Per sort, he de dir que he pogut treballar quasi quaranta anys, ja que vaig començar molt joveneta, encara que els últims han estat esgotadors. I continua sent molt difícil llevar-me perquè és corrent, quan ja fa tants anys que tens el trastorn, que es canviï el ritme del son; és a dir, que de la nit en faries dia i del dia, nit.
Aquest tipus de depressió no és gaire coneguda, per això he volgut exposar-la, perquè estant ingressada o a l’hospital de dia, on ha estat necessari anar-hi en diverses ocasions, no he trobat cap persona que tingués aquesta patologia, i jo mateixa els he explicat en què consistia perquè tothom ho confon amb la depressió exògena.
En dos ocasions he llegit de psiquiatres reconeguts el que jo, fins aquell moment, no sabia expressar quan la família em preguntava què sentia. El doctor López Ibor va dir en una conferència que la depressió és “la tristesa de l’ànima”, i el doctor Gastó que ha estat durant uns anys cap de psiquiatria de l’Hospital Clínic de Barcelona, definia la depressió com “la impossibilitat de sentir qualsevol plaer”.
Per no deixar-vos amb neguit, he de dir que a estar malalt també se’n aprèn. I encara que no tingui ganes de fer res, ni de veure ningú, sempre em queda un bri d’esperança pensant que algun dia puc millorar. Intento reviure moments o situacions agradables del passat, pensar en paisatges bonics, amistats vertaderes -no sempre ho aconsegueixo-; però entretant em recolzo amb dos pilars que mai m’han fallat, encara que algunes vegades els vegi com envoltats de boira -quan tinc una crisi forta-: la fe i la família. Per això la meva “tristesa de l’ànima” és menys colpidora que en altres persones, penso jo, i a “no sentir plaer” no puc dir que m’hi he acostumat, perquè ningú et dirà que s’ha acostumat a caminar quatre passes i haver d’aturar-se perquè li falta aire, però ho assumeixo com una limitació més, igual que anar tenint poca memòria o caminar sense estabilitat i caure alguna vegada. Quan no tinc crisi intento posar de part meva tot el que puc per viure millor i no fer patir, però si el dipòsit s’esgota, paciència, més paciència, més paciència.
I per últim, un consell per a qualsevol persona que llegeixi aquest escrit. Si vosaltres o algú proper, sigui familiar, amic o conegut, té algun dels símptomes descrits en el trastorn depressiu, no perdi temps i vagi al psiquiatre o psicòleg amb la idea de ser sincer del tot, pensi el que pensi i faci el que faci, i amb el propòsit de prendre’s la medicació tal i com li indiquin. Sinó és fer perdre temps i llençar els diners al pou.
M Carme Samaranch
