La maldat era un concepte tan sols, un petit constructe mental que em feia més plena de matisos. Així, mai em va ferir: formava part de mi, i jo no volia fer-me mal.
A poc a poc, la noció de maldat va créixer en mi, em va embolicar amb el seu cos tòrrid i la seva ànima gelada. Però encara vivia en el món de la meva ment. La sentia com a les tempestes de sorra del Sàhara, com al so de la selva o com l’estrèpit d’un tornado: amb la meva imaginació.
En l’Univers imaginat, la maldat era una mera ombra de la seva manifestació.
No recordo com va començar a abocar-se la maldat a la realitat de tots i va reptar ominosament cap a mi, però sí que he guardat sense voler pors, tristesa i, sobretot, incredulitat.
No vaig comprendre el que succeïa. Encara vaig ser capaç d’entendre els secrets conceptuals de la situació, el meu món emocional va quedar en la foscor més absoluta. Vivia una cosa tan complexa com elemental: l’assetjament escolar. Això ho coneixia, l’associava amb altres conceptes: la batalla per la supervivència, el paradigma del diacrònic en el món dels éssers vius.
El que no sabia era sentir-lo.
El meu Asperger feia que no reaccionés tal com a meva torturadora volia, i això la convertia en algú de la qual la necessitat imperiosa de ferir, en aparença, no es complia. Ella desitjava que jo implorés, que udolés, que em mostrés com l’ésser humà doblegat que ella havia volgut modelar amb gestos grollers i descuidats.
Però no. Jo no plorava, no em queixava si més no. Ni tan sols em defensava. La meva reacció, consistent en ignorar conductualment tot atac, sens dubte resultava desconcertant.
Per als altres, és clar. Per a mi no: jo comprenia que no comprenia i, en no comprendre, m’amagava. Acostumada a viure a un lloc recòndit de la meva ment, em vaig refugiar allà i, ja lliure de qualsevol possibilitat de ser ferida, vaig descansar. Vaig dormir, arraulida, durant anys. Sabia que ningú podia assolir-me a la fortalesa inexpugnable del meu ésser sense matar-me i, així, també evitar-me tot sofriment. Per tant, per a què sortir d’allà?
No era capaç d’entendre els perversos motius que s’amagaven rere el fet que aquesta noia em fes mal, que m’insultés, que em seguís a casa, que m’humiliés. No aconseguia comprendre per què els altres guardaven silenci.
Els altres. Tots els altres: adolescents -suposats companys meus als que observava des de la meva rol de víctima com a pertanyents a una altra casta (a una altra classe, a una altra espècie. A una altra realitat-, i adults, éssers humans en els que havia dipositat tot el meu poder de veneració, d’adoració. Jo em sabia diferent, i pensava que, en créixer, aquesta diferència anava a esvair-se. Era això en el que em convertiria? En una persona voluntàriament cega davant la tortura, davant del sofriment?
Si era així, no ho volia. Preferia continuar sent diferent.
La maldat etèria que fins llavors havia viscut a la meva ment lluitava contra allò que els meus sentits percebien, contra els estímuls que contribuïen a crear un nou ésser conceptual: les estridències de les burles ferien els meus timpans i penetraven en el meu cervell. Un nou paradigma de maldat s’estava creant contra la meva voluntat. La meva ment plorava la pèrdua del que ara dic innocència. Abans no tenia nom, només era una xarxa d’idees, de conceptes abstractes.
Ja res era abstracte quan algú em deia a cau d’orella que em mataria.
Sí, dormia, però tenia horribles malsons.
Per sort, vaig despertar. Em vaig armar de tot el valor que vaig poder reunir i em vaig enfrontar als dimonis que ella havia aconseguit que esperessin, pacientment, a la perifèria de la fortalesa, assedegats de sang.
La batalla va ser dura. Encara avui recorro amb dits imaginats cicatrius molt reals. Però va valer la pena lluitar: ara, tan sols dormo al món tangible. A la meva ment, sempre em mantinc desperta, desplaçant-me per les seves valls i muntanyes i, de tant en tant, observant les ruïnes d’una fortalesa ja oblidada.
Rosa del Hoyo
