“Vivim en l’edat de l’etiquetat, es necessari catalogar i classificar a qui, diguem, no estem dins de la norma.”
Ana Vega: Escriptora, amant de l’alpinisme i activista de la salut mental.
Em dic Ana, escric. La meva trajectòria professional és extensa, no sabria ni per on començar. Sóc coordinadora de tallers de creació i creativitat, crítica literària, he treballat com a lectora, columnista, correctora… i molts altres treballs que poc o res tenen que veure amb l’activitat artística i literària. He publicat diversos llibres que es poden trobar tant en la meva web, www.anavega.net, com en qualsevol llibreria.
Sóc una dona inquieta, massa potser. La meva presentació més exacta és la que parla de la meva escriptura, doncs entenc la escriptura tal i com comprenc la vida mateixa, com recerca, com autoconeixement. Quelcom del que parla Viktor Frankl en el seu llibre: “L’home en busca de sentit”: una vegada trobat aquest, és més fàcil seguir lligats a aquest fil invisible que ens amarra al món. M’agrada la soledat, m’agrada la lectura, la naturalesa i el contacte directe amb ella, els gats per exemple, la naturalesa més salvatge, la que em condueix al instint, el que ens salva sempre, un principi bastant exacte de redempció i trobada amb una mateixa.
Per presentar-te a tu mateixa, parles de la teva escriptura. Per què escrius? Què és per tu la poesia?
Sempre he fet front a la escriptura com una forma de cerca infinita, de trobar-me a mi mateixa i també el sentit ocult o més real de certes coses, conceptes que amb la pròpia experiència no aconsegueixo comprendre, o potser sí, però no de una forma completa, en absolut. La escriptura arriba on l’ull no ho aconsegueix, ni l’oïda ni les mans. No podria definir o catalogar la meva escriptura o forma d’afrontar el foli en blanc com alguna cosa predeterminada, els límits de la qual estan marcats d’alguna manera, les seves formes o trajectòria. Camino, escric, a cops de consciència però seguint una certa línia, podríem dir argumental o fonamments que sostenen la meva escriptura: la cerca, el compromís amb la veritat, amb el dolor, amb aquelles parts fosques que altres rebutgen, obligar al lector a sentir la proximitat de les seves dos cares, el bé i el mal, els nostres àngels i els nostres dimonis.
M’agrada la literatura que em condueix a llocs desconeguts, que exigeix al lector, que m’obliga a mantenir una sinceritat extrema amb mi mateixa, a estar atenta. Desconfio de tota facilitat, de tot ornament innecessari, de les paraules que no ens descobreixen res nou i sobre tot de la escriptura que ens condueix al buit. Sento la escriptura com una espècie de precipici que has de saber salvar, el repte de donar sempre un pas enrere, de buscar nous caudals, obrir noves vies.
Per què has volgut compartir la teva experiència amb els altres?
En un dels meus primers articles com a columnista, que vaig titular: “Sirena Varada”, vaig decidir reconèixer públicament el síndrome d’Agorafòbia que havia patit. Mai he tingut cap dificultat en reconèixer els meus problemes de salut, ni la meva malaltia, ni la meva discapacitat; és quelcom que forma part de mi, més aviat una marca que la societat imposa de una forma una mica absurda, doncs totes i tots nosaltres passarem per un problema d’ansietat en les nostres vides, per un procés de dol o de dolor, donat que som humans (alguns més que uns altres…).
Crec que la clau o eina bàsica pel canvi és la veritat, parlar de la veritat i des de la veritat. Vivim en un món massa contaminat de màscares, mentires i hipocresia i amb aquest silenci imposat o autoimposat contribuïm a aquesta imatge tan irreal que hem creat. Si analitzem qualsevol xarxa social veurem l’impacte d’això de una manera alta i clara. La imatge i la paraula han estat contaminades de egoisme, egocentrisme, un exercici que ens impedeix avançar en el nostre creixement interior i avançar també cap els altres, ens tanca en una imatge falsa de la realitat. La veritat salva, sempre. És necessari parlar.
Què és el que has viscut? Per què et van diagnosticar?
Quan van començar els símptomes, que més tard van reconèixer com un síndrome d’agorafòbia greu, tenia 18 anys. En aquell moment (i crec que per desgràcia no han canviat molt les coses respecte a aquest tema, almenys en ciutats petites), es desconeixia el que era. Encara que al final ens trobem sempre amb els mateixos problemes: saturació del sistema de salut pública i un tracte un tant deficient d’aquest. Bàsicament, et deriven a un psiquiatre o psicòleg que estableix com a pauta única o més important una medicació clarament abusiva. En el meu cas vaig patir un deteriorament físic important, el qual a la seva vegada va derivar en problemes de salut no mentals, sinó físics i corporals greus. Podríem resumir-ho en deu anys en el llit, aprendre a caminar, menjar, beure i inclús parlar de nou. Ajuda i recolzament que vaig trobar en el sistema de salut, tant metge de capçalera, altres especialitat o salut mental (igualment que unitats de treball social o altres), zero.
Rere aquests deu anys i uns altres vuit en els que jo mateixa em vaig imposar una recerca activa de solucions i professionals que em donessin algunes claus, vaig tornar al Centre de Salut Mental on amb 18 anys se m’havia dit amb una rotunditat tremenda: “Has d’acostumar-te a això doncs posseeixes un trastorn greu i mai et curaràs”. Vaig tornar a aquella mateixa persona i una altra que va insistir en el mateix, amb el meu CV i la meva trajectòria vital i professional. Vaig obtenir disculpes dels dos professionals en qüestió. Espero que això serveixi, no ja per a mi sinó per altres. És clau explicar el que succeeix: que resulti útil pel que vingui al darrera.
Què va ser per tu rebre un diagnòstic? T’hi identifiques amb l’etiqueta?
En realitat, el diagnòstic ni està clar encara avui, la agorafòbia sí, però això no està considerat com un diagnòstic. S’estableixen altres, com trastorn de la personalitat o inclús s’encaparren en situar-te en algun tipus de trastorn alimentari quan mai l’has patit. Vivim en la edat de l’etiquetat, és necessari catalogar i classificar a qui, diguem, no estem “dins la norma”. M’agradaria saber què comprèn la societat actual per norma. Vivim una clara alteració de termes, entenem com “estúpid” a qui és generós, “llest” a qui enganya, “boig” al que diu el que pensa… No m’identifico amb cap etiqueta doncs en mi, com en tots els éssers humans, habiten múltiples registres. Sóc un ésser humà, més enllà de tota etiqueta i diagnòstic.
Has viscut discriminació per motius de salut mental? I tu mateixa, t’has autoestigmatitzat?
La veritat és que no. Sí he viscut la soledat de l’empatia en grau extrem. O el que ara també té etiqueta pròpia: a las Persones Altament Sensibles ens denominen “PAS”. He sentit i viscut aquesta soledat de tu poder comprendre tots els punts de vista i que altres punts de vista no puguin comprendre’t a tu. Per les teves vivències i experiències, a certes persones ens resulta molt fàcil posar-nos en la pell del altre; no obstant, qui tens davant teu et mira com un unicorn. Existeix un desfasament d’edat també, donat que el que has viscut et situa en una edat molt superior a l’edat real. Passa algunes vegades que el teu entorn et va comprenent en la mesura que ells o elles mateixes van travessant processos que tu ja has viscut i processat.
No he viscut cap discriminació ni estigma; visc i he viscut sempre amb normalitat el que sento, visc i penso. I sempre he parlat amb normalitat de totes les meves patologies –també de les que veig i em semblen més perilloses, la crueltat-. Sí que recordo, quan vaig començar a explicar què era això de la agorafòbia, recórrer per exemple a Kim Basinger per explicar que “també a la gent normal li passen aquestes coses”. Curiosament, era anomenar a Kim Basinger (qui per cert va realitzar un documental sobre el tema de la seva malaltia i procés de curació) i tot el món es donava per satisfet. Així som, ens quedem a la superfície. És curiosa no obstant la relació que s’estableix entre certes patologies com la agorafòbia i el món artístic: molts i moltes artistes conviuen amb ella o han conviscut en algun moment de la seva vida. Potser la clau sigui aquella espècie de sensibilitat extrema.
Actualment, com et trobes?
Em trobo com qualsevol persona amb una malaltia crònica. En el meu cas, amb molts més problemes físics o, diguem, seqüeles del viscut, que si em condicionen i limiten. Òbviament, el que més influeix en això és que les teves circumstàncies personals, familiars i econòmiques faciliten o empitjoren aquesta situació. En el meu cas, em van reconèixer la discapacitat fa uns anys –sense prestació econòmica-, just per poder cuidar una mica més la meva salut i els meus problemes. Difícil fer-ho en un món en el que no existeix una baixa laboral per la precarietat del contracte, on has de treballar malalta –en situacions realment insuportables a vegades- o on per qüestions de supervivència tu mateixa has d’atacar la teva pròpia salut. Ningú s’ha plantejat que aquest sistema, o el INEM mateix, no és un subjecte excessivament receptiu davant els teus possibles problemes.
Puc dir que amb una situació laboral i econòmica que em permetés aconseguir cert grau de cura, el meu estat de salut seria molt millor o potser òptim. Parlo de quelcom bàsic, com poder no treballar quan estàs malalta (quines coses en aquest segle…). I em costa entendre i acceptar això, em costa encara ara afrontar-ho, doncs es tracta de què la mera supervivència implica una baralla sense treva.
Què t’ha ajudat a recuperar-te?
Bàsicament, una teràpia amb un professional (no del món de la sanitat pública) valent i honest, el meu descobriment daltres teràpies i medicina alternativa, i jo mateixa. Voldria donar les gràcies des d’aquí a els professionals que he tingut la sort de trobar en el meu camí, gràcies a Ana i gràcies a Santos, “culpables” de què ara mateix pugui alçar la mà i escriure això.
Què li diries a una persona que acaba de ser diagnosticada o acaba de sortir del seu primer ingrés?
Que busqui informació, que llegeixi sobre el que li passa; que trobi els seus perquès i el seu camí o trajectòria; que es busqui a si mateix/a; que acudeixi a una associació que pugui assessorar-lo, que busqui ajuda i que es deixi guiar sempre pel seu instint.
Una última reflexió que vols deixar a qui t’estigui llegint?
Se m’oblidava, i potser sigui important per les persones que tenen agorafòbia i que llegeixin la entrevista, jo durant molts anys no vaig poder sortir de casa, agafar el telèfon, aproximar-me a una finestra… Més tard, he donat recitals, presentat actes… I el més important, com sóc una apassionada de la naturalesa i m’encanta l’alpinisme, he aconseguit escalar (no molt perquè no tinc forces i sí molts problemes físics) en roca, a l’aire lliure. Tot és possible o gairebé tot. Una frase de Gaston Rebuffat, alpinista: “On hi ha voluntat, hi ha camí.”
