Mirada

Fotografia © Elena Figoli

A vegades m’agradaria estar psicològicament morta, en el sentit de no adonar-me de res… No tenir idea ni de qui sóc, per què estic aquí, estar completament fora de la realitat, no ser conscient d’aquest maleït món en el qual em sento obligada a viure. Però no, he de carregar amb el diagnòstic, l’estigma, la síndrome, els símptomes que defineixen el Trastorn Límit de la Personalitat (TLP).

Porto més de vint anys patint, pensant que estava convertint-me en una boja perquè les meves reaccions, pensaments i emocions no eren “normals”. A vegades, amb un veritable acarnissament i autodestrucció física i psíquica. I el pitjor de tot, és que em donava compte d’això.

Així vaig decidir anar a diversos psicòlegs i psiquiatres d’un Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA). Al final, un d’ells em va dir que tenia gairebé tots els números per tenir un TLP. Així que vaig anar a l’Hospital de Sant Pau, que aleshores -era l’any 1999- estava realitzant un protocol d’investigació sobre el TLP. Després de moltes proves, sessions individuals i grupals, durant diverses setmanes intenses, em van confirmar el diagnòstic.

Al principi, em vaig sentir alliberada, perquè estaven donant un nom a un malestar immensament increïble. Per tant, vaig pensar, hauria tractament per curar-lo. Quina ingènua!

Tractament n’hi ha, però és una muntanya russa que no para de psicofàrmacs, teràpies cognitiu-conductuals, ingressos temporals en Centres de Patologia Dual. I amb molta motivació, ganes de tirar endavant, de comprendre el trastorn, d’acceptar-lo, d’integrar-lo en la teva vida diària, de tenir paciència… Però arriba un moment que t’adones que no és suficient, que això mai va a aturar-se.

Però bé, no em posaré negativa fins a l’extrem. Amb uns professionals de la salut mental excel·lents, estic donant petits passos de millora. I reconec que quan la meva part sana apareix, puc ser la persona més “normal” del món i posseir la capacitat de fer feliç als demés, encara que sigui a estonetes. Potser per això, encara no m’han abandonat…

I em fa molta esperança seguir lluitant per les persones que estimo i les persones que m’estimen, que m’aprecien, que em valoren. Suposo que arribarà algun dia que no necessiti de l’aprovació ni de l’estima en excés dels altres per saber que puc merèixer la pena per mi mateixa.

Naturalment, seguint en la mateixa línia: constància, assistència, disciplina i veritable treball amb el meu equip de professionals que m’atenen i entenen.

Des d’aquí, aprofito per agrair el treball de tots aquells altres professionals que, puntualment, van haver de tenir cura de mi, en algun dels meus múltiples ingressos. També aprofito per donar les gràcies a les nostres famílies i les nostres parelles. I, com no, enviar un missatge d’esperança per als qui, com jo, pateixen diàriament els símptomes i conseqüències d’un trastorn del qual encara queda molt per investigar, encara que hi ha associacions i fundacions que també estan lluitant per això.

Ànim a tots/es!!!

Sonia Avellaneda