Hola a tothom. Sóc Alfonso. Els informes diuen que pateixo un trastorn mental del tipus esquizoafectiu. Dic que “diuen” perquè a mi, els professionals que m’atenen, mai m’han dit, parlant, que sóc esquizoafectiu.
Potser per a que no em cregui massa el que volen dir aquestes paraules, perquè en realitat no “sóc” sinó que “tinc” un trastorn mental. Perquè pot donar-se la situació adient per a que el torni a patir, tenint un brot psicòtic, o bé pot ser que no es tornin a reunir les característiques necessàries, que no es doni la situació adient per a que el torni a patir. Resumint, que és possible que no torni a patir un brot psicòtic a la meva vida.
I a partir d’aquí és on comencem a jugar, on comencem a dissenyar les nostres estratègies les persones que hem patit una malaltia mental algun cop a la nostra vida i que no volem que ens torni a passar. En el meu cas, és gràcies als professionals que m’atenen, a la medicació que prenc i a les estratègies que jo mateix m’he inventat, que ja són deu anys sense haver tornat a patir un brot psicòtic.
Ja son també vuit anys treballant, desenvolupant la mateixa feina i sent, fins i tot, dels més treballadors del grup de companys. I això que se suposa que ells mai han patit cap malaltia mental. Dic que se suposa, perquè a les feines es molt difícil dir obertament que has patit un brot psicòtic, per por a la discriminació.
Al llarg d’aquests anys, he estat capaç de fer la mateixa feina que els demés, encara que em van diagnosticar una discapacitat en el període de temps en el que porto treballant. Però això no va suposar cap entrebanc perquè, si estava treballant abans de que em diagnostiquessin la discapacitat, per què no podria continuar treballant després, si en mi no havia canviat res?
Les meves estratègies de recuperació no crec que hagin estat unes idees meravelloses, ni han sortit de fer cap exercici d’esforç mental brutal. No crec que es necessiti una ment privilegiada per poder tenir-les. Crec que és impossible que a algú no se li hagi passat pel cap algun cop a la seva vida el mateix que a mi. Crec que l’únic que es necessita és voler que no et torni a passar un brot psicòtic o una malaltia mental. Així, aquestes estratègies apareixen soles.
Dic que els informes “diuen” que pateixo un trastorn mental perquè penso que m’he recuperat gairebé totalment i que ja no el pateixo. Per als qui pensen que això es impossible, vull dir-les que potser tenen raó i que el que he fet ha estat donar-li la volta a la situació i aconseguir deixar de ser esquizofrènicament negatiu per ser esquizofrènicament positiu. I encara que sona molt bé, potser això últim també està considerat una malaltia.
Així, vaig passar d’una situació a la qual tothom em perseguia i em volia matar, en la qual el verí em podia esperar a qualsevol àpat, o qualsevol dia que agafés el cotxe, aquest podia explotar, etc.; a una situació en la qual agraeixo que cada dia tingui el menjar a la taula, en la qual agraeixo que la gent em parli, en la qual agraeixo, en definitiva, viure. Per què? Bona pregunta. Era la mateixa pregunta que em feia la meva primera psiquiatra cada cop que jo li explicava pel que estava passant.
“És que, doctora, tinc ganes de plorar a cada moment per la experiència per la que estic passant”. Per què? Em preguntava ella. I així és com vaig comprendre que plorar havia de ser una expressió com qualsevol altre i que, si ploréssim més, potser viuríem en un món millor.
“És que, doctora, tinc por a la malaltia i que aquesta torni a sorgir”. Per què? Em tornava a preguntar ella. Així es com vaig comprendre que tenir por no és dolent, sempre que sàpigues a quines coses les has de tenir por.
“És que, doctora…”· I tenia raó. En el meu cas, preguntar-me: Per què?, va fer que comences a trobar respostes a les meves preguntes. I a cada resposta, em tornava a preguntar jo mateix: per què? Arribant així a l’arrel del problema, quan ja no em podia preguntar: per què? Fent que, fins i tot, em rigués de l’arrel del problema.
Així, avui dia puc dir que ploro, encara que no he hagut de tornar a fer-ho. Dic que tinc por, encara que no tinc motius per tenir-ne.
I encara que no he pogut salvar el món de l’apocalipsi, encara que no visc al meu palau d’or, digne del messies, encara que no he aconseguit fer miracles, he aprés que, potser, l’únic que s’esperava de mi era que un dia pogués contar la meva experiència, per a que a algú li pogués servir d’ajuda. Una abraçada a tothom.
Alfonso Gálvez
