Fa més d’un any que practico meditació i uns sis mesos que practico “Raja Ioga”, una meditació en la que dirigeixes els teus pensaments.
A vegades em faig les següents reflexions i preguntes: el fet que de vegades vegis que al món passen coses que a tu no t’agraden, no pot ser per a bé?, no serà per a què traguem conclusions i lliçons positives d’això? A mi m’ha passat que de vegades un problema semblava enquistar-se molt en la meva vida i em semblava impossible de solucionar, fins que després de molt pensar i discernir aconseguia resoldre-ho i el problema cessava. Sembla com si aquest m’estigués dient que havia d’aprendre a solucionar-ho, ja que d’una altra manera m’enquistaria en ell i no aprendria mai. Quan vaig tenir el problema de salut mental de bipolaritat, em va costar molts anys conviure amb ell, en primer lloc; i, en segon, aprendre a deixar-lo enrere sense que em fes mal el seu record. Amb això vaig aprendre a conèixer-me millor a mi mateix i a ser més feliç. No ens passa una cosa semblant a tots quan resolem els problemes que se’ns presenten? No ens està volent dir la vida que per greu que sigui un problema procurem treure allò positiu d’ell, fins i tot encara que no puguem resoldre-ho? Hem d’aprendre a viure amb ell.
Ara vaig a parlar de la ira, que és un estat en què les persones no som propietàries de nosaltres mateixes i en que moltes vegades ens arribem a sentir veritablement malament. La ira, si no és el pitjor, és del pitjor que pot tenir l’ésser humà. Quantes vegades, per exemple, al llarg de la història, soldats presos d’ira han comès veritables salvatjades? Però la ira, al contrari del que sol pensar-se, no només apareix en nosaltres quan l’expressem cap als altres, sinó que també apareix quan sentim odi o avorrim una persona o situació. Aquest malestar o odi que et corroeix per dins, és també ira. No seria millor veure aquesta escena d’una manera més distant i més positiva sense que ens afectés tant? També és ira el malestar que sents quan algú t’està dient de tot menys bonic i tu et sents malament. Si per exemple algú et crida imbècil o idiota i tu saps que no ho ets, per què li dónes tanta importància com si ho fossis? Què t’importa més, el que altres opinin de tu o el que opinis tu de tu mateix? Per què depenem tant de l’opinió dels altres i no tenim en compte en primer lloc la pròpia? Si som veritablement sincers i veiem que el que opinen els altres de nosaltres no és cert, per què no tenim prou personalitat per ser lleials a nosaltres mateixos, que és a qui veritablement hem de ser lleials? Pensem que som els creadors dels nostres pensaments i sentiments: si no ens sentim malament ni pensem malament, els altres no poden, per molt que ho intentin, fer-nos pensar i sentir de forma diferent.
El que hem de fer quan fallem, és perdonar-nos a nosaltres mateixos i tornar a intentar no fallar, encara que hàgim fallat en el mateix moltes vegades. No ens hem de sentir culpables. Fins i tot si fem alguna cosa que fa mal a altres, hem de demanar perdó i procurar no tornar a fer-ho, però també hem de perdonar-nos a nosaltres mateixos, no serveix de res sentir-se culpable. Al contrari, és pitjor, ja que perds més que ganes. L’origen conceptual de la paraula pecat prové del grec Hamartia que significa “fallar en el blanc”, quelcom completament diferent al que la religió ens ha ensenyat, ja que al meu entendre, si falles, no has de sentir-te culpable d’haver fallat. No ens hauria de ser suficient amb tornar a intentar no fallar? Què guanyem amb sentir-nos culpables, si ho passat, passat està? Féssim el que féssim, no hauríem de demanar perdó i penedir-nos? Però, carregar a sobre amb la culpa, no serà massa?
Deixo aquestes preguntes en l’aire per a què cadascú les vagi contestant com millor li sembli, i al final suggereixo reflexionar si ens ha canviat en alguna cosa la nostra percepció personal sobre aquests temes.
Ernesto García
