després d’un Brot

Fotografía © Irina Santos

Sóc Alfonso. Els informes diuen que pateixo un trastorn del tipus Esquizo-Afectiu. El meu brot psicòtic va ser de llarga durada i va durar sis mesos. Va durar tant de temps, perquè em pensava que no li podia dir a ningú pel que estava passant. Estava tenint al·lucinacions, tant auditives com visuals, estava tenint atacs d’ansietat gairebé permanents, sentia que em feia mal la boca i el cap, tenia mania persecutòria, etc. Quan em vaig decidir a demanar ajuda, vaig descobrir quanta gent està disposada a ajudar-te.

També va durar tant perquè, al menys en el meu cas, m’agradava estar en aquella situació. Potser conscientment, potser inconscientment, però  m’agradaven aquelles sensacions, que sent qualsevol persona, però que amb la malaltia es multiplicaven en intensitat. Però vaig demanar ajuda quan un dia en el gimnàs els nervis es van fer tant grans que em sembla que vaig tenir una parada cerebral. Només durant mig segon, però suficient per adonar-me’n que si continuava per aquell camí podia fins i tot morir. Així va ser com em va deixar d’agradar estar en aquella situació.

Com que no m’havia passat mai res semblant, vaig anar a l’Hospital dient que creia que m’estava donant un atac d’ansietat. Em van donar una pastilla i em van dir que si en dos dies em continuava trobant malament, que anés al Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA) de Montbau. I així va ser. Em seguia trobant malament. La pastilla havia parat el meu sofriment, però només momentàniament.

Durant el trajecte al CSMA, em va venir el record d’una persona, molt estimada per mi, que m’havia parlat amb anterioritat al brot psicòtic just de la mateixa experiència per la que estava passant jo. Això em va ajudar molt a adonar-me que estava patint una malaltia mental i que això era quelcom que no només m’estava passant a mi, sinó que li hi havia passat a molta gent abans.

També em va ajudar a tenir la meva pròpia idea sobre les paraules “malaltia mental”. I com que, per a mi, la majoria de les malalties es curaven amb medicació, una malaltia mental no seria una excepció.

Llavors, vaig continuar anant al CSMA i vaig fer una teràpia amb uns companys. La teràpia també em va ajudar molt a no sentir-me l’única persona del món que estava travessant una malaltia mental. Així doncs, anant al CSMA i prenent-me la medicació, vaig estar dos anys de baixa. No em volia posar cap objectiu, després del que havia passat. Fins i tot, vaig tenir l’opció a que em donessin la baixa permanent. Però quan em van dir que no podria treballar en tota la vida i que em quedaria una pensió molt petita, perquè gairebé no havia cotitzat a la seguretat social, els hi vaig dir que creia que en mig any més ja estaria bé.

Aleshores, sense posar-me cap objectiu, però sense ser negatiu, em vaig posar a estudiar un mòdul de grau superior. Aquesta experiència em va ajudar molt perquè vaig adonar-me’n que, encara després del que m’havia passat, podia seguir aprenent. I vaig aconseguir estar entre els tres o quatre millors de la classe.

Així, la medicació va aconseguir acabar amb els símptomes de la malaltia, però encara m’havia de reconstruir psicològicament. Estudiar el mòdul va ser un gran pas, tot i que no el vaig acabar. Només vaig fer un any dels dos que es necessiten. Però, com que no m’ho havia proposat com objectiu i m’ho havia pres amb molta calma, no m’ho vaig prendre com un fracàs. Va influir en aquesta decisió el fet que aquell estiu vaig començar a buscar feina i la vaig trobar. Però així és com vaig començar a ser conscient de fins a on podia arribar i a on no podia. I que si quelcom no aconseguia, el podia deixar amb tota la tranquil·litat del mon i “a otra cosa mariposa”. Moltes persones no aconsegueixen els seus projectes. I jo, com que havia passat per un brot psicòtic, em sentia amb més dret que els altres a deixar qualsevol projecte, però no a deixar de intentar fer el que fa la resta de la gent.

Així, vaig trobar feina. Ja són vuit anys els que porto treballant i deu prenent la pastilla. Treballo de manteniment. A la feina em tenen com una persona treballadora i no han notat que pateixo o que vaig patir una malaltia mental. Això potser no ho sabré mai: si la pateixo o la vaig patir. Però com que les coses fins i tot em van millor ara que abans del brot psicòtic, és una cosa que no m’importa. Sóc treballador perquè penso que necessito fer quelcom, perquè sinó el cap m’aniria a dos-cents per hora.

Tot i que el brot psicòtic va ser completament negatiu mentre va durar, penso que ara estic més preparat davant d’un altre brot psicòtic que pugui sorgir, en comparació a una persona que no l’ha sofert mai. Penso que, si em passa un altre cop, me’n adonaria a temps per a que no tingui les seqüeles del primer.

Com a curiositat: em van donar una discapacitat després de portar set anys treballant. Allò, per mi, vol dir que la societat pot entendre que les persones discapacitades podem treballar i fer una vida igual que la resta de persones i, en definitiva, que som com la resta de la gent. Fins aquí la meva experiència i tant de bo a algú li pugui servir d’ajuda.

Alfonso Gálvez