“Jo em vaig creure aquestes etiquetes, aquest estigma, però finalment vaig creure en mi mateixa.”
Mònica Civill: Psicòloga i Activista de la Salut Mental.
Recordo una infantesa feliç, però també recordo que va acabar molt aviat, massa aviat. Feta malbé per una depressió major que em va canviar la vida. Encara era una nena, no era adulta, la meva personalitat s’estava forjant. Va ser l’inici del que encara no ha acabat. Tenia 13 anys i ara en tinc 37. La meva mare, desesperada, em preguntava que em passava, i jo li vaig dir que “em feia mal l’ànima”, a falta de saber-me expressar millor.
Han estat més de 20 anys per trobar el diagnòstic correcte, deu anys més dels que es calcula que tarda en diagnosticar-se adequadament el meu trastorn. No va ser gens fàcil tirar endavant però, gràcies a la meva família, amistats, parella i determinats psiquiatres i psicòlegs, vaig trobar estratègies. Pel camí vaig lluitar, vaig caure, m’hi vaig quedar a estones, vaig voler tirar la tovallola però també em vaig aixecar…
Durant aquest temps vaig assolir molts objectius personals: vaig fer un grau superior de Turisme, vaig llicenciar-me en Psicologia, em vaig treure el carnet del cotxe -que era molt important per a mi perquè algú em va dir que mai podria fer-ho-, tinc amics i parella, i he treballat fins fa tres anys. Sóc la Mònica i tinc trastorn bipolar, però no sóc una bipolar.
Com et trobes ara?
Doncs, després d’un molt bon estiu en el que m’he sentit molt bé, després d’una llarga depressió, ara el meu estat d’ànim torna a trontollar. Aquest estiu estava plena de vida i crec que, quan has viscut una depressió, retrobar la sensació de tenir ganes de viure és el millor que et pot passar.
I ha estat tornar de vacances, tornar a la rutina, a les pluges i dies foscos, que han tornat a aflorar les pors irracionals i inseguretats, el costar-me sortir del llit, el tenir la sensació que viure em fa mal. Tot i que estic lluitant cada dia, sento que em trobo més lluny, més trista; enfadada amb el món, cada segon cou, fa mal estar en la meva pell. I com sóc donada a dir que tot va bé, a somriure sense ganes i a no queixar-me gaire, i la gent em diu que faig bona cara, doncs aquí ho deixo anar, per necessitat, potser també per egoisme, perquè sé que això va de mal en pitjor.
I com afrontes el dia a dia, sentint-te així?
Doncs, per una part, amb por, apatia i ansietat. I per l’altre part, amb esperança. Hi ha esperança en mi. Potser no estic tant malament com creia. Encara veig el got mig ple, encara hi ha molta gent a la que estimo o aprecio de la que no vull separar-me. Hi ha encara coses que em fan il·lusió, i a la vegada por, però em quedo amb aquesta il·lusió que em provoca aprendre cada dia a lluitar contra el desànim, contra l’aïllament, contra aquesta sensació dual de voler i no voler viure…
Però si et sembla anem per feina i seguim amb l’entrevista.
Quines coses creus que t’han ajudat a trobar-te millor?
Doncs, determinats psiquiatres que m’han visitat i fet un seguiment i m’han receptat medicació. Tot i que n’he pres molta de medicació, i a vegades amb molts efectes secundaris, arribant a pensar si realment funcionava. És tot un tema. Però vaig decidir confiar en el psiquiatre que em portava i perquè, malgrat els efectes secundaris, vaig notar milloria amb la medicació. Així que vaig aprendre a confiar en la medicació. No sense preguntar i preguntar sobre els efectes que té, els efectes secundaris, etc.
En una altra ocasió, la medicació no funcionava i jo estava tan desesperada que vaig demanar que em fessin teràpia electroconvulsiva, ja que havia llegit en un llibre que s’aplicava en casos resistents a la teràpia farmacològica i jo ja portava dos anys amb una depressió major. Finalment, abans de fer-me-la vam provar un darrer fàrmac i va funcionar. Per sort!!!
També m’ha ajudat la teràpia psicològica i, en concret, determinats psicòlegs i psicòlogues amb qui vaig connectar i vam poder fer un molt bon treball que em va ajudar a entendre una mica més perquè amb 12-13 anys vaig caure en una gran depressió.
Després, ja a nivell d’activitats, estratègies, m’ha ajudat el fet d’ocupar el temps amb alguna cosa que m’interessi, ja sigui un taller de Gospel, en classes de meditació, fer collarets i anells amb argila polimèrica (Fimo), formar part de la companyia de teatre “Brots”, fer un voluntariat. I per suposat, el recolzament dels amics i amigues, la parella, la família, etc.
Ara, també he de dir que això ajuda molt, però quant t’agafa la depressió o l’eufòria, estàs fotuda. Jo he pres la medicació, he anat a teràpia psicològica, he tingut relacions socials de qualitat, etc., i he recaigut. I no li pots trobar explicació perquè no n’hi ha. Has de passar la crisi el millor possible i tirar endavant.
A la presentació dius “Sóc la Mònica i tinc trastorn bipolar, però no sóc una bipolar”. Per què?
Doncs, perquè s’ha de cuidar molt el llenguatge i tenir cura de com ens anomenem a nosaltres mateixos. Com diu un company, “al igual que no diem un cancerós o un sidós” perquè ens sembla una manca de respecte enorme, hauríem de trobar del més normal no dir un bipolar, un esquizofrènic, un depressiu, etc… En el cas de la salut mental, el diagnòstic es converteix, sovint, en una etiqueta difícil de treure i, per suposat, amb connotacions molt negatives. És l’anomenat Estigma. I perquè sembla que de cop hi volta només ets el teu diagnòstic i tot el que facis serà explicat per aquest. I jo sóc moltes coses més, no sóc un diagnòstic.
Popularment, es creu que una persona amb trastorn mental no pot estudiar…
Jo també ho vaig creure durant molt de temps, fins a que em vaig dir a mi mateixa que ho havia de fer, que jo no era menys que els demés i podia fer-ho. Però no va ser gens fàcil. La complicació estava en que jo mateixa vaig interioritzar totes aquestes idees prejudicioses que hi ha a la societat i als mitjans de comunicació: l’Estigma. Idees com que les persones amb trastorn mental no tenen capacitats, són mandroses, no poden recuperar-se, són culpables del que els hi passa, etc. I això és molt dur i frustrant en totes les facetes de la vida d’una persona, una d’elles la dels estudis, perquè pot passar que la persona es quedi a les portes de realitzar uns estudis per aquests pensaments.
Comprèn la teva família el teu trastorn?
Uf, això és molt difícil, eh? Jo crec que tenen clar que jo no sóc responsable del meu patiment psíquic, que no en tinc la culpa, i alhora que sempre he posat el millor de mi per recuperar-me. Però hi ha molts símptomes que no entenen o bé els sorprenen… Per exemple, l’ansietat és sovint complicada d’entendre per algú que no ho ha viscut mai. O les idees i sensacions d’eufòria, de no necessitar dormir, de tenir mil idees al cap, etc. Això, de manera objectiva, doncs costa d’entendre, o si més no, pot sorprendre.
Sovint, la meva mare em pregunta, per telèfon, com em trobo. Però després en família, ens veiem més o menys dos cops al mes perquè vivim a 50 km, no en parlem, no em pregunten ni pel meu dia a dia. I a vegades se’m fa complicat explicar-me, perquè no trobo el meu espai. Suposo que tampoc cal estar parlant sempre del mateix. El que passa que quant un no es troba bé, a vegades només es mira el melic i té la necessitat, si té forces, de parlar-ne sovint, de sentir que els hi importes, de sentir-se cuidada.
Que ha suposat per tu ActivaMent?
Doncs, moltes coses i molt bones. És un punt de referència per mi. Vaig trobar aquesta associació quan més ho necessitava. Vaig trobar a unes persones que em van rebre amb els braços oberts. Per primer cop em vaig sentir part d’una associació de persones que m’entenien i no em jutjaven pel fet que jo tingues un trastorn mental. Això no vol dir que gent propera que no té trastorn mental no m’hagi donat suport i m’hagi estimat tal com sóc, i ho valoro molt, però jo necessitava explicar-me i sentir-me escoltada per gent que hagués passat per situacions iguals o similars, de igual a igual en aquest context. Necessitava abocar tot el que portava a rastres des de feia tants anys i que em feia tant de mal i no em deixava avançar. I em vaig trobar amb gent molt maca amb qui vaig compartir moltes sessions de Grups d’Ajuda Mútua quan, com comentava, jo tenia necessitat de parlar del que em passava en un entorn de comprensió; que em van explicar els drets que tenia pel fet de tenir un trastorn mental sever, que em van desfer molts estereotips que jo tenia molt interioritzats i em van fer veure que tenia molt d’autoestigma. I bé, actualment porto les xarxes socials d’aquesta entitat i és una activitat més d’aquestes que deia que m’ajuden a estructurar el meu temps i a la que li tinc molta estima.
Quins consells o estratègies recomanaries a altres persones que es trobin ara passant allò que vas passar tu?
Doncs, si es pateix psicològicament, el que jo faria seria demanar ajuda a qui sigui: un familiar o amic en qui confiï, al metge o metgessa de família, a un/una psiquiatra, psicòleg/a… Cal reconèixer que es necessita ajuda o si més no, sortir de dubtes. Perquè a vegades per por, vergonya o desconeixement no demanem ajuda i patim innecessàriament. I per suposat, aconsellaria que s’apropessin a alguna associació de persones que hagin patit o pateixen algun trastorn mental, com ara ActivaMent o alguna altra, en la que es sentin més còmodes.
Voldries comentar alguna cosa més?
Sí, m’agradaria dir que encara avui hi ha molt d’estigma. Fins i tot les persones més properes, amics, família, a vegades no saben o no sabem com abordar el tema. Suposo que les persones afectades en primera persona som les primeres que n’hauríem de parlar més, però sovint tenim tant d’autoestigma que es converteix en una lluita amb un mateix, en el meu cas complicada i llarga i que encara dura ara. Encara actualment, per exemple, moltes vegades, quan conec gent no sé si dir que tinc un trastorn mental o dir una mentida. Generalment, espero a conèixer més a la persona, però tot i així és fa difícil perquè no saps com reaccionarà.
