“Si tan sols una persona que pateix un trastorn sense saber-ho, anés a buscar tractament després d’haver llegit aquesta entrevista, haurà valgut la pena”
Matthew Tree: Escriptor i Periodista, guanyador de múltiples premis per la seva obra.
Vaig néixer a Londres fa més de cinc dècades i vaig venir a viure a Catalunya en fa tres. Vaig començar a escriure pel meu compte -és a dir, fora dels horaris escolars- cap als catorze anys, per la mateixa raó que tants altres escriptors: perquè hi havia coses que volia explicar que no podia explicar gens bé si no fos a través de la paraula escrita.
Em va costar trobar la meva veu escrita en anglès; tant, que la vaig acabar trobant primer en català, el meu segon idioma, après als dinou anys. (No vaig tornar a escriure seriosament en anglès fins al cap d’uns dotze anys).
Si he fet una entrevista amb la gent (molt amable) d’ActivaMent, no és perquè vaig tenir un trastorn obsessiu al llarg de l’adolescència, que estava a punt de convertir-se en crònic. És perquè no sabia que tenia un trastorn obsessiu mentre el patia, perquè les pors obsessives que tenia em semblaven alhora tan reals i tan absurdes, que estava convençut que ningú més podia tenir unes pors semblants. Durant sis anys vaig amagar aquestes pors de la família i els amics i les vaig aguantar com bonament podia, sovint a través de la ingestió d’alcohol. En poques paraules, a causa de la meva ignorància sobre la naturalesa del propi trastorn, vaig passar sis anys força difícils. Si hagués sabut que el meu trastorn existia com a tal, que era tractable, i que els psiquiatres i psicòlegs sabien exactament què era i que el 2% de la població el patia en algun moment de les seves vides, m’hauria estalviat tot un petit infern adolescent. Per això, ho explico als d’ActivaMent i a qualsevol altra organització que lluiti per acabar amb l’estigmatització dels trastorns mentals: no pas perquè m’agrada parlar-ne, sinó perquè si tan sols una d’aquelles persones que pateixen trastorns semblants sense saber què tenen, anés a buscar tractament després d’haver llegit aquesta entrevista, haurà valgut la pena.
Ets un escriptor famós, reconegut a Catalunya, com ets que t’animes a explicar que has passat un Trastorn Obsessiu?
Perquè ho he fet a partir del primer tractament. Ara ho explico als mitjans, si m’ho pregunten, és clar. Però no me n’he amagat des que vaig sortir del primer tractament. La raó? Perquè vaig començar a patir tot això amb catorze anys i em feia tanta vergonya tenir aquestes pors irracionals que, al llarg de sis anys, no vaig voler explicar-les a ningú. Gran error. Sis anys patint perquè pensava que era l’única persona del món que tenia aquesta mena de pors irracionals. Sentia vergonya i por a què es sabés. I la crisi nerviosa, el diagnòstic i el tractament posterior em van canviar la vida per a millor. Per tant, després de sis anys de vergonya, ja no en sentia cap. Des d’aleshores, no m’avergonyeixo d’haver passat per aquesta experiència.
Has viscut discriminació per motius de salut mental?
Discriminació laboral, sí. A Anglaterra aleshores existia -i potser encara existeix, no ho sé- una cosa que es diu el Registre Professional; que vol dir que si no tens feina, les Oficines d’Ocupació, si tens prou qualificació, et posen en una llista per aconseguir feina més professional. Però com que havia passat tractament psiquiàtric, em van treure del registre professional. Automàticament, a més a més. Curiosament, la mateixa noia de l’Oficina d’Ocupació que m’atenia no ho entenia, no sabia com havia passat. El sistema et treia fora de manera automàtica.
Havent dit això, el pitjor al començament de buscar feina és la discriminació que fas contra tu mateix. En el meu cas, a les primeres feines sentia por a que la gent m’identificaria com ex-pacient psiquiàtric. Pensava que em delataria jo mateix. I sentia tanta por que el primer dia de la primera feina ni tan sols vaig poder entrar a l’edifici, de la por que tenia. Un cop superat aquest primer dia, vaig descobrir que la meitat, aproximadament, dels meus companys de feina segurament necessitaven tanta o més ajuda psiquiàtrica que jo, però no ho sabien pas.
Desprès d’explicar públicament que vius un TOC, t’han tornat a discriminar?
La veritat, estic intentant pensar-ho, i no recordo cap cas. Diria que no. Potser perquè, diguem, és difícil que em discriminin, en el sentit que sóc autònom, faig textos i llibres, tinc la sort de parlar sobre el que em dóna la gana, més o menys; per tant, costaria discriminar-me.
Una petita anècdota, és que desprès d’haver lliurat un article en anglès sobre l’associació Obertament, parlant en 1ª persona sobre el trastorn mental, vaig veure el meu Facebook i hi havia 15 “amics” que s’havien donat de baixa, de cop, que ja no els agradava la pàgina… Però pot ser casualitat, no ho sé. Com a mínim, em va cridar l’atenció.
Per què ets activista d’Obertament?
No sóc activista de res. És a dir, no pertanyo ni sóc afiliat a cap organització, excepte l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Però els d’Obertament em van preguntar de fer-les costat en aquesta nova campanya, i com que ja havia parlat públicament del tema dos cops -una, al meu llibre: “Memòries!” (2004); i també al Llibre de la Marató (2008): “Vuit Relats contra les Malalties mentals”-, per a mi era normal explicar-ho, per dir-ho així. No m’he plantejat mai dir que no. Per la senzilla raó que si jo hagués vist algú explicant un TOC quan jo començava a tenir-ne un, amb 14 anys d’edat, m’hagués estalviat 6 anys d’un petit infern adolescent.
Com ho porta la teva família?
Ara tinc la meva companya i els meus fills, que són massa petits encara per entendre tot això. Però als meus pares, quan eren vius, els va afectar molt quan vaig demanar ajuda psiquiàtrica per primera vegada. Però desprès va passar una cosa interessant. Quan jo ja havia sortit del tractament, bàsicament estaven contents pel fet que jo estigués bé. És a dir, ja no qüestionaven com vivia o a on vivia, sempre que estigués bé. Una vegada reconegut què era el que em passava, em van donar un marge de llibertat molt més gran que abans.
Què ha estat clau en la teva recuperació?
Hi ha un moment clau, que no marca el final del trastorn, però si que és un punt d’inflexió molt gran. El tractament psiquiàtric que vaig rebre incloïa psicoteràpia en grup, de la seguretat social londinenca. Cal dir que teníem diversos terapeutes, formats en diferents professions: psiquiatria, psicologia i infermeria. Hi havia de tot. Tots eren força bons, però hi havia una terapeuta que em va parlar d’una manera que em va semblar més clara que els altres. Ella em va explicar que tot això que tenia era quelcom que la meva ment inventava fer per no fer front a la realitat. Clar, li dius això a una persona que té un TOC o una depressió forta i sembla mentida, perquè el patiment és enorme, és tremend. Però em va fer entendre que el meu problema era no saber encarar-me fins i tot amb problemes molts senzills de la vida. La ment inventa cortines de fum perquè no ens encarem amb la realitat.
Un cop entès això, diria que els que hem passat per aquestes experiències encarem la vida d’una manera més directa i més realista que molta gent “no-trastornada”, dient-ho així entre cometes, que no han passat per aquestes experiències. La meva percepció personal és aquesta.
Què li diries a una persona que acaba de ser diagnosticada?
Que no s’autodiscrimini a sí mateixa. Perquè sol ser aquesta la primera reacció. Que no està boig o boja. Que assumeixi que té una cosa que pot ser tractada i que busqui tractament, com més aviat millor. Fins i tot, afegiria que, com que el tractament psiquiàtric pot ser quelcom molt personal, si no troba un professional del sector amb qui estigui personalment a gust, que busqui un altre. Això és important en la medicina, en general, però més en la psiquiatria.
Què fas per lluitar contra la discriminació per motius de salut mental?
Allò que faig és més aviat a nivell personal. Quan he trobat amics que estan passant per un mal moment, perquè tothom pot tenir un problema de salut mental, explico la meva experiència, sense dramatitzar-la, com si fos la cosa més normal del món, perquè ho és, i noto que aquella persona no se sent tan estranya amb ella mateixa. A partir d’aquí, em pregunta per coses que poden fer i els recomano, segons el cas, psicòlegs, possibles estratègies, etc. Bàsicament, els recomano que busquin tractament amb gent de confiança.
De tant en tant, 3 o 4 cops a l’any, rebo e-mails de persones que no conec de res, sovint són pares o mares d’una persona afectada, preocupats pels seus fills, i intento orientar-los una mica.
Hi ha quelcom més que t’agradaria afegir i dir-li a qui t’estigui llegint ara?
Sí, i no ho dic d’una manera frívola, però vist tot plegat, no em penedeixo gens d’haver passat per aquesta experiència. Tot i que va ser molt difícil, tot i que va haver-hi recaigudes, tot i que encara ara prenc medicació en dosis baixes, no em penedeixo de res. Diria que he tret més avantatges que desavantatges pel que fa a la percepció del mon i de la gent. M’ha fet créixer a nivell personal i crec que ara tinc una millor salut mental, gràcies a tot el que vaig aprendre.
Fotografia © Alba Danés
