Les persones amb dificultats de salut mental tenim molts problemes. Problemes interns i problemes externs. Com si no hi hagués prou amb els nostres trastorns mentals, tenim l’estigma que ens envolta. I els problemes interns ja són de per si terribles.
De vegades sembla com si, fem el que fem, no hi hagués solucions. Passen els anys i les nostres vides no s’arreglen. Sembla que ens estabilitzem, que podem portar una vida més normal, i de nou surten brots, ansietats i depressions. I molta gent no ajuda res. De vegades, ni la família ajuda. I no sabem què fer. Ens abandonem al tabac o l’alcohol. Malauradament hi ha gent que pren mesures encara més terribles. Sembla que hem trobat una combinació de medicació que ens va bé i poc després tenim una recaiguda. I és així com són les coses. No podem confiar-nos mai. I si intentem fugir amb tòxics, les coses encara poden ser pitjors.
I malgrat tot, malgrat que ens trobem en l’hivern de la vida, no podem perdre l’esperança que la primavera estigui pròxima. Jo de vegades estic malament, però comparat a com estava fa uns anys, estic molt millor. No podem abandonar. Potser qui llegeixi això tingui vint anys i no veu que les coses s’arreglin en un futur pròxim. Però si continues lluitant, pots estabilitzar-te i gaudir d’una vida com a mínim acceptable. No dic que les coses siguin fàcils i pot implicar anys de lluita, però no podem permetre que ens venci la malaltia o la societat. No podem abandonar.
De vegades sembla com si el món sencer estigués contra nosaltres. Necessitem ajuda d’altres persones i ningú ens la dóna. No només no ens ajuden, sinó que ens enfonsen més. Però nosaltres ho sabem perfectament, en aquesta vida no tot són flors i violes. Ja tenim pràctica. Ja veiem quan una persona no només no ens ajuda sinó que gaudeix atacant. I amb el temps podem desenvolupar escuts contra aquesta gent. A poc a poc sabem més del nostre trastorn i de com actua la gent respecte de nosaltres. Aprenem estratègies que ens ajuden a conviure amb nosaltres mateixos i amb els altres. I un dia tindrem una primavera.
Fèlix Rozey
