Els centres de dia són un pas obligat per a molts que patim un trastorn mental. Hi ha moments a la vida en que no tens gaires sortides vitals i aquestes institucions es fan necessàries.
Un centre de dia és una institució on anem persones amb problemes de salut mental, que no estem tan malament per a estar ingressades en un hospital, però que necessitem suport per a seguir cap endavant. També és un lloc de socialització. Normalment tenen horaris personalitzats, diversos, que poden començar a les deu del matí i acabar a les cinc de la tarda. Es realitzen activitats diverses també, des de teràpies de grup a tallers ocupacionals.
Recordo, fa disset anys, quan vaig començar a anar al Centre de Dia del barri de l’Esquerra de l’Eixample. Jo portava uns sis mesos tancat a casa i sense pràcticament vida social. Al començament em va semblar un lloc terrible. Hi havia gent que estava molt malament. I malgrat que érem un grup nombrós de persones, hi havia aïllament. Els problemes de salut mental són així. Clar, molt d’aquest aïllament el portava jo a sobre. A poc a poc vaig anar millorant les relacions. Jo anava als matins. Hi havia persones que sortien a les cinc de la tarda i dinaven allà. Érem una comunitat curiosa. En aquells temps, els centres de dia eren calaixos de sastre. Hi havia gent amb tot tipus de problemes mentals, inclòs algunes persones que jo no comprenia que feien allà, com persones amb disminució psíquica.
Les assemblees eren caòtiques. Tenien una bona feina els monitors en que allò tingués una certa coherència. Vaig anar fent amics. Vaig anar desenvolupant activitats i vaig tornar-me més sociable. Amb l’ajuda de la Sílvia, l’assistent social, vaig trobar altres activitats fora del centre. Voluntariat o aprendre cuina o català. Això va obrir-me encara més a altres persones.
Aviat, només anava al centre per fer teràpies de grup. I he seguit fent-les. Encara ara continuo anant. És el moment de fer balanç de la setmana que acaba i de parlar de problemes. Vaig trobar activitats fora del centre que per a mi eren més satisfactòries. Però sense el pas previ d’anar al centre no crec que hagués millorat gaire o el progrés hauria estat molt més lent.
Els centres de dia poden semblar estranys a algunes persones, però jo crec que fan una tasca imprescindible. Per a socialitzar-nos, per a conèixer persones amb els mateixos problemes que nosaltres, per a trobar el nostre camí a la vida i per a bastir projectes que ens realitzin.
Jo a la Teresa, al Jesús, a la Sílvia, els professionals del meu centre de dia, els estic molt agraït.
Fèlix Rozey
