Hola, em dic Estefania i tinc trenta anys. Fa nou, la meva vida es va partir, es va congelar en un bloc immens de dolor al qual he estat addicta fins fa ben poc. El meu diagnòstic: Trastorn Bipolar. Després d’haver estat ingressada durant més de dos mesos en un hospital psiquiàtric per depressió major i després d’haver rebut més d’un diagnòstic, finalment, i a la sortida de l’hospital, un psiquiatre va poder identificar que el “subidón” que vaig patir mesos abans de la depressió més gran era una etapa hipomaniaca. Així que per fi van trobar el diagnòstic encertat i, sobretot, la medicació que realment em va salvar la vida: el liti.
Abans del liti, vaig passar per infinitat de medicació: hipnòtics, benzodiazepines, estabilitzadors, antidepressius, etc., però no em feia l’efecte esperat. Els meus pensaments suïcides continuaven persistents dia i nit (tot i estar immensament sedada).
Sentia un dolor que no hi ha lèxic per descriure. Quan caus pel carrer perquè ja no pots continuar amb les cames, amb la teva ànima, quan no pots deixar de plorar, quan no pots respirar, quan supliques que s’acabi tant patiment, quan desitges no despertar-te al matí i aquesta comença amb una angoixa terrible al pit i unes taquicàrdies incapacitants que et tallen l’alè, quan el teu únic desig és que torni la nit per no sentir o dormir tot el dia… Quan vius així, no vols continuar vivint.
Però com deia, el liti va fer callar tanta desesperació. El meu estat ja no era extremadament vulnerable i desolador i no se’m feia desbordant viure. A poc a poc vaig poder fer vida sense voler morir-me i, amb ajuda psicològica, el tractament farmacològic, la família i els gats, vaig aconseguir avançar en un procés que encara avui dura.
El procés de l’autoacceptació, el procés de deixar enrere la identitat de malalta, el procés de deixar de victimitzar-te i prendre responsabilitat de tu mateixa, de ser conscient que et limita més l’autoestigma que el propi trastorn mental, el procés de ser valent i viure la vida com la mereixes, amb totes les qualitats i tots els teus defectes, però permetent-te expandir totes les teves meravelloses potencialitats, és quelcom en el que encara estic. És un treball de molta autoconsciència i molta constància.
Primer hi ha una fase d’autodestrucció. Vaig engreixar-me 40kg, en part per la sobre medicació, encara que hi havia una clara voluntat de castigar-me i provocar rebuig social per aïllar-me (només em relacionava amb gats, la meva vida social afectiva va desaparèixer). Després ve la fase d’integració, aquesta fase en la qual a poc a poc surts del teu món interior; primer relacionant-te amb un únic amic, fins a poder formar part fins i tot de col·lectius que et fan veure que pots formar part de la societat. I finalment, ve la fase d’auto-acceptació, que la teva història deixi de pesar-te i servir-te com a pretext per a la inacció perquè creus i sents que no ets del tot capaç de ser qui ets, perquè t’acomodes, perquè ser víctima del teu trastorn fa que no et responsabilitzis. Sortir de la teva zona de confort, del: “no puc perquè tinc això, que m’ha limitat tants anys, i així serà la resta de la meva vida” (indefensió apresa), és important. Cal prendre les regnes i deixar enrere la teva identitat de malalta per ser Estefania, una persona capaç i lluitadora que no deixarà de ser-ho mai. Perquè tenir un diagnòstic de trastorn bipolar no m’ha de limitar, estic aprenent a valorar aquests dons i capacitats que tinc i a no tenir por de expandir.me. No és fàcil, però és possible.
Per concloure, vull dir que aquest procés descrit mai és lineal, sempre pot haver retrocessos i aquests són necessaris, tan necessaris com saber llegir i extreure’n la força per avançar en el teu camí que és viure. Sóc una persona, no un trastorn.
Estefania Trenchs
