“Per a les persones que hem patit una malaltia mental és molt important poder explicar la nostra experiència, tant per ajudar als altres com per ajudar-nos a nosaltres mateixos.”
Alfonso Gálvez: Treballador de manteniment d’equips electrònics i mecànics, escriptor i activista de la Salut Mental
Vaig néixer un 27 de desembre, ara fa 33 anys, a l’Hospital de la Vall d’Hebrón, a Barcelona. Ciutat de la que em sento molt orgullós per la diversitat cultural que hi ha. Penso que sóc un dels seus possibles resultats, una mena de barreja, d’aquesta diversitat cultural.
La meva vida professional no la vaig dirigir a fer el que m’agradava, sinó cap a aquells camps a on es sabia que hauria feina, com ara la electrònica i la informàtica. Deduint-se, doncs, que sóc una persona pràctica que va cap el que és segur. Però vés per on, la vida em va posar en una situació que em va provocar un brot psicòtic, i les ganes d’explicar el que havia passat, i la impossibilitat de poder explicar-ho completament en una conversa, em van fer tornar al món que m’agradava: el món de les lletres.
Des que vaig tenir el brot psicòtic, la meva vida ha girat al voltant d’això, de com explicar l’experiència que vaig tenir. Jo necessitava explicar amb pels i senyals el que m’havia passat, necessitava desfogar-me, treure-ho fora, que algú m’escoltés des del principi fins al final. Això no havia estat possible fins ara perquè tothom a qui li intentava explicar arribava un moment que em deia: “Para, para!”. Ha estat a ActivaMent a on he trobat l’oportunitat d’expressar-me, en forma de articles i assistint a grups d’ajuda mútua. Així he descobert que el que més m’agrada, m’omple i em realitza com a persona és que fent això no només m’ajudo a mi mateix: també puc ajudar a algú més.
Què fas a la vida quotidiana?
Sóc una persona bastant normal. Això vol dir que treballo, surto amb els amics, m’agrada divertir-me en companyia. Visc a casa dels pares, cosa de la que no estic orgullós ni deixo d’estar-ho. Estic molt bé amb ells, sóc una persona molt afectuosa, que s’estima a la gent que m’envolta. També sóc una persona molt alegre, m’agrada molt fer acudits. Vull ser feliç i donar felicitat als que m’envolten. Sempre m’estic auto-corregint sobre les coses que dic per a no fer mal a les persones, em sap molt greu fer mal als demés.
I m’omple molt la vida escriure i poder mostrar la meva experiència als demés en forma d’escriptura. De fet, estic escrivint un llibre que espero poder publicar algun dia i que, com faig amb els articles, aquest pugui ajudar a qui el llegeixi.
Per què expliques la teva experiència als demés?
Estaria bé dir que m’agrada, però la veritat és que em sento una mica obligat a explicar la meva experiència per a que pugui ajudar a altres persones a ser conscients que estan travessant una malaltia mental. I també per a que ajudi a altres a que no es produeixen aquestes situacions, que no passin el mateix que vaig passar jo.
Per a les persones que hem patit una malaltia mental és molt important poder explicar la nostra experiència. Tant per ajudar als altres com per ajudar-nos a nosaltres mateixos. Perquè ajudar a una altra persona és un motiu bastant gran per recuperar-te.
Al seu moment, a mi em va ajudar moltíssim que em parlessin de la malaltia que jo desprès travessaria. A mi m’ho havien explicat anteriorment al brot psicòtic. Rebre aquesta informació abans de que jo patís el brot psicòtic va fer que la recordés desprès i em va ajudar a que fos completament conscient que estava patint una malaltia mental. Si no hagués tingut aquest record, potser hauria continuat deixant-me portar per la malaltia i no m’hagués enfrontat a ella directament, com ho fas quan ets conscient d’ella.
Què vol dir enfrontar la malaltia?
És no oblidar-te d’ella, saber per on pot començar, quins són els efectes negatius quan comença… Enfrontar-se és poder parlar d’ella sense que et suposi cap entrebanc. Això és símptoma de que l’estàs superant.
Oblidar-se d’ella no crec que sigui la manera més adient per a que no et torni a passar. Perquè llavors t’hauràs oblidat dels símptomes o de les situacions de vida que la van fer brotar i et pots tornar a deixar portar per ella.
Com va ser per tu rebre un diagnòstic de salut mental?
Doncs, és que no va ser així. Personalment, no vaig rebre el diagnòstic de salut mental. És a dir, no va haver un dia que em van dir que estava diagnosticat. No va haver aquest moment concret. Jo simplement em trobava malament i vaig començar a anar al psiquiatra. Però no sabia que m’havia diagnosticat, sembla que des del primer dia. Mai em deia la doctora que patia o havia patit un trastorn. No va ser fins a que em van atorgar la discapacitat a l’ICASS (Institut Català d’Assistència i Serveis Socials), uns 8 anys desprès d’haver patit el brot psicòtic, que em vaig considerar diagnosticat. Aleshores vaig veure que portava el diagnòstic: trastorn esquizoafectiu.
Com va ser descobrir això?
El fet que no m’ho diguessin en un dia o moment concret, i el fet que ho veies 8 anys desprès d’haver patit el brot psicòtic, va fer que m’ho prengués de la manera més normal possible. Perquè quan em van diagnosticar portava 8 anys treballant, 8 anys sense haver tingut cap altre brot psicòtic.
I també va suposar un alleujament, perquè jo, encara que no em creia diagnosticat, sabia que tenia algunes limitacions, com ara treballar en feines d’oficina o en espais a on el tracte psicològic és més abundant que en d’altres feines. El diagnòstic em va tranquil·litzar perquè si algun dia no podia trobar una feina com tothom, podria trobar una altra que s’adaptés a les meves característiques. Tot i que vull dir que això de les limitacions no crec que tingui a veure amb que estigui diagnosticat, sinó amb el tipus de persona que sóc.
Has patit discriminació per motius de salut mental?
Doncs, no. No he patit discriminació a la meva vida. Com em va dir el metge que em va diagnosticar, la malaltia aquesta és invisible. Per a mi, la malaltia està tota per dintre i jo no l’exterioritzo. Això ha fet que ningú hagi pogut pensar mai que sóc una persona diagnosticada, sinó més aviat tot el contrari.
Ara, quan he començat a escriure aquí a ActivaMent, a reconèixer públicament que he patit un trastorn esquizoafectiu, la gent que m’envolta no s’ho podia creure. Però han reaccionat positivament, ja que han vist que una persona com jo, normal com qualsevol altra, ha patit això i han pogut veure que és quelcom que li pot passar a qualsevol.
Pel diagnòstic, una persona potser està una mica socialment com catalogada, d’alguna manera. Però la gent pot arribar a comprendre que podem ser tan únics cadascú de nosaltres, i tan diferents del que es pensen, que al final entenen que som com qualsevol altra persona.
Has tingut suport familiar?
Sí, totalment, tot i que a la seva manera. Mai m’han tractat com si necessites ajuda o com si fos una persona diferent. Simplement, han estat pares i germans, com són ells. Amb això, sobra.
Saps que sovint, quan parles del trastorn, utilitzes el passat?
Sí, l’utilitzo perquè la meva experiència em fa creure que un trastorn mental el té tothom, però el que passa és que a mi se’m va produir en forma de brot psicòtic. Llavors, aquest brot psicòtic va durar sis mesos, però ja no he tornat a patir un altre brot. Per això dic que vaig tenir la malaltia, perquè penso que tenir-la és quan es produeix un brot.
I ara em considero recuperat. No al 100%, però una mica la recuperació va així. Quan em vaig prendre la pastilla, quan vaig decidir que l’havia de prendre, crec que un 50% de la recuperació estava més o menys feta. També arribar a ser conscient de que estava patint un brot psicòtic va ser una gran part de la recuperació, potser un 30%. La pastilla, de manera medicinal, i ser conscient, de manera psicològica, són part fonamental de la recuperació.
La resta penso que hauran estat les coses quotidianes de la vida, com ara treballar, sortir amb els amics o poder escriure a ActivaMent, compartint la meva experiència. Fer alguns articles que he escrit, sense que m’hagi suposat un entrebanc expressar-ho, també és part de la recuperació.
Què t’ha ajudat a recuperar-te?
Fer esport, treballar, tenir el cap ocupat en d’altres coses m’ha ajudat molt. I no és que em volgués oblidar de la malaltia, sinó que a mi em passava que el cap m’anava a dos-cents per hora. Per això m’ajuda mantenir-me ocupat
He de dir que tinc uns grans companys a la feina que m’han ajudat moltíssim a veure que el món laboral pot ser meravellós, fins i tot terapèuticament bo per a les persones que hem patit o patim un trastorn mental. Passa que en altres feines que havia tingut anteriorment m’havien fet mobbing. A ambdues feines prèvies va passar això i jo començava a relacionar una mica el món laboral amb l’estrès i amb persones dolentes que posen la producció i els diners per davant de les persones. Però el grup de persones amb el que ara estic treballant m’ha fet adonar-me que en el món laboral hi ha gent que, com jo, posa a les persones per davant dels diners o la producció.
També va succeir que durant al brot psicòtic vaig patir el que em sembla que va ser o jo vaig viure com una parada cerebral. Això va fer que fos conscient de que la malaltia em podia arribar a matar. Aleshores vaig decidir demanar ajuda.
Què li diries a una persona que l’acaben de diagnosticar?
Li diria el mateix em deia jo quan vaig ser conscient que estava patint un brot o acabava de ser diagnosticat. I el que em deia era que el pitjor ja havia passat. Que haver demanat ajuda és un pas molt important en tota recuperació.
La recuperació és possible gràcies a la gent que mostra interès en ajudar-nos, gràcies a la gent que des de ben petits van decidir que la seva professió seria metge, psicòleg, treballador social, etc. Gràcies, igualment, a la gent que dia a dia et demostra que ets una persona més de la societat i que et tracten com a tal. I gràcies, també, als recursos que tenim a dins de cadascú, que poden estar amagats però que si els busquem apareixeran. A mi em va aparèixer en forma de record: una persona m’havia parlat de la malaltia. Per això m’agradaria dir-li també que no s’estanqui en el: “Jo soc així”. No, que intenti cada dia ser millor i així serà millor també la seva recuperació.
Els professionals no tenen la solució per a cadascun de nosaltres, ja que cadascun de nosaltres som diferents. Per això ens fan tantes preguntes a les seves consultes, per a que la solució surti de dintre nostre. Ells ens ajuden a trobar-la, però només nosaltres tenim la solució als nostres problemes..
