Les persones que pateixen o patiran un trastorn mental són un 25% de la població, segons l’Organització Mundial de la Salut. Entre tanta gent, hi ha de tot. Això deixa clar que les persones amb trastorn mental no som uns mandrosos. Molts de nosaltres treballem i accedim al mercat normal de treball. I els que no treballem som de dos tipus: els que amb l’adequat recolzament podrien fer-ho, i els que no poden.
El treball dignifica. Això és una realitat. Fer una cosa útil, guanyar-se la pròpia vida, crec que és una de les millors teràpies que es poden fer. El problema està en els prejudicis de molta gent i en la falta de centres especials de treball. Coneixem casos de persones que, quan a la empresa on treballaven s’assabenten que tenen un problema mental, els deixen al carrer. Igualment, les estadístiques diuen que moltes empreses no concedirien ni una entrevista a una persona que pateixi un trastorn mental. Això ens deixa indefensos davant la vida.
A més a més, si en temps de bonança els centres especials de treball són escassos, ara en temps de crisi la cosa està duríssima. I és una llàstima, perquè tant per a nosaltres com per a la societat, el millor que podem fer és treballar.
Hi ha persones en mala situació i que és evident que no poden treballar. Les pensions, aleshores, són necessàries. També són una sortida en una societat que ens discrimina. Però moltes són tan poca cosa que pràcticament no cobreixen les necessitats mínimes. Et donen quatre-cents euros i es despreocupen de tu.
Fer voluntariat està bé. Però seria molt millor si per la nostra feina ens donessin un sou. Treballar amb un sou digne és la solució a molts problemes per a molts de nosaltres. Però si una persona amb titulació universitària i sense problemes no troba feina, nosaltres ho tenim molt més dur.
Seria convenient que les organitzacions que treballen en l’àmbit de la salut mental, almenys, contractessin a gent del col·lectiu. Que la persona que et dona hora en el Centre de Salut Mental fos del col·lectiu, o potser que el psicòleg que t’atén hagi passat una depressió. O que en una campanya com Obertament, per participar cobris alguns diners.
No volem ser els oblidats. No volem que ens deixen a la cuneta de la carretera com una andròmina inútil. Som membres de la societat de ple dret. I volem viure dignament. Si és possible guanyant-nos la vida amb el nostre esforç.
Fèlix Rozey
