“Una persona, per molt malament que es trobi en un moment de la seva vida, pot superar-ho i tornar a ser ella mateixa”
Ernesto García: Pare de Família i Activista de la Salut Mental
Em dic Ernesto García, tinc 56 anys, estic casat des de fa 32 i tinc una filla i un nét. Des dels 33 anys convisc amb un diagnòstic de salut mental i des dels 35 sóc pensionista. Abans, havia treballat en la construcció i de comercial.
Sóc una persona que li agrada seguir aprenent. Per això, encara que sóc asturià, vaig fer els cursos oficials de la Generalitat i vaig aprendre a parlar, llegir i escriure en Català. També m’agrada aprendre d’història, religions, filosofia i alguna cosa sobre ciència. Aquests dies estic llegint sobre l’hinduisme. I em reuneixo amb amics, amb qui fem cada dilluns una trobada per parlar de política, història o altres temes de lectura, però també de la vida quotidiana.
A part d’això, sóc soci de la Filmoteca de Catalunya i vaig seguit a veure pel·lícules. I faig vida de família. Surto amb la meva dona, sobretot algunes tardes entre setmana ja que ella treballa pels matins, i els caps de setmana estem junts i els passem amb el nostre nét.
Actualment, també ocupo el meu temps com a voluntari i activista d’ActivaMent. He fet aquesta entrevista perquè crec que ajuda a entendre que una persona, per molt malament que es trobi en un moment determinat de la seva vida, pot arribar a superar-ho i tornar a ser ella mateixa.
Com és rebre un diagnòstic de salut mental?
Jo el vaig rebre mig sorprès, crec. Ara ben bé no ho sé. La veritat és que estava molt malament. Aleshores, portava un mes que no podia estar assegut, ni caminant, ni acostat, ni d’en peu. Tenia ansietat de totes les formes. No hi havia manera d’aturar aquesta ansietat. Va ser un infern.
I quan em van dir el diagnòstic, jo crec que el vaig acceptar plenament, però no sabia en realitat què tenia o quines eren les causes. A una segona època, més endavant, va ser quan un terapeuta em va dir què era una persona amb trastorn bipolar. Vaig saber què era tenir aquest trastorn i em vaig preguntar a mi mateix com podia fer per superar aquestes dificultats, com assolir una força davant d’elles.
Què has fet per a recuperar-te?
En primer lloc, jo abans veia les coses de manera molt pessimista. Fins que va parlar un psiquiatra amb mi i em va dir que, si seguia així, acabaria perdent-ho tot. Això va ser com un llum. A poc a poc, vaig anar canviant. Vaig començar a ser més sincer amb mi mateix. Si fallo, doncs penso perquè. Si l’altre té la raó, li dono la raó. Ara accepto que puc fallar. Acceptar que t’has equivocat o donar a l’altre la raó no és perdre, al contrari, guanyes.
Vaig seguir una línia de no mentir-me a mi mateix. Això és fonamental. Amb això vaig començar a millorar. He arribat a entendre’m, a adonar-me de mi i de les meves emocions. Ara he arribat a un punt que hem trobo molt bé. Ja fa temps que em trobo molt bé. Fins i tot, crec que poc a poc he arribat a ser millor persona.
També això em va a propiciar que la medicació em fos minvant. Estic en un punt que estic minvant-la i no sé si arribaré a deixar-la del tot. Ja m’han tret més del 60%, que prenia bastant. Ara segueixo, poc a poc i de mica en mica. Vull veure si puc deixar-la, però sense obsessionar-me. Si la medicació en un moment donat em fa falta, doncs tornaria a prendre-la.
Desprès de rebre el teu diagnòstic, has fet moltes coses…
Sí, vaig estar 3 anys estudiant català i em vaig treure un títol oficial. Això em va complaure molt perquè, pels estudis, vaig llegir alguns llibres en català i desprès vaig començar a llegir història. Perquè quan em va arribar la malaltia, per la malaltia i la medicació, no vaig poder llegir més. Aleshores, poc a poc, vaig començar, vaig tornar a fer-ho. Primer la premsa, que són texts curts, i desprès llibres. Primer historia, també historia de la ciència i ara religió.
També, al llarg d’un temps, havia participat a Democracia Real Ya. M’agraden les seves idees, tot i que és difícil que aquestes tiren endavant i s’arribin a consolidar. I la seva organització és una mica anàrquica. A mi m’agrada, per cert, aquesta forma de fer política. Però falta un camí per a seguir. Per això, al menys ara, m’he marxat.
Vas patir discriminació pel fet de portar un diagnòstic de salut mental?
No gaire. Excepcionalment, sí. Tot just em va passar un cas abans d’ahir, per part d’una persona que conec del grup aquest amb el qual fem trobades per a xerrar de política i d’història. Jo els explicava del CineFòrum d’ActivaMent, els estava invitant, i ell em va dir: “Que feu cinema a l’associació de bojos que vas?” Em vaig quedar una mica sorprès, que m’ho digués ell, d’aquesta manera. No vaig saber què contestar. Coses així sí m’han passat. Per la forma com es parla. Però em tracten com un més.
I la teva família?
No, la meva família el va rebre… No bé, perquè és molt difícil això, però ho va assimilar. Ho va acceptar molt ràpid. Han estat sempre molt bé. I amb la meva filla em va passar una cosa particular. Jo vaig estar allunyat d’ella quan era nena, perquè jo no estava molt bé. Bueno, no estava gens bé. Però ara estem més propers. Ara compartim, estic amb ella i m’explica coses que no li contaria ni a la seva mare. Tinc ara una relació més propera que mai. El diagnòstic per ella no té cap importància.
I amb el net molt bé. Jo vaig començar a cuidar el meu net quan acabava de néixer. Sobre tot per les nits. Després ho vaig deixar, clar, perquè dormia molt poc, unes 4 hores. Vaig estar uns mesos així, però no vaig poder continuar perquè em trobava malament. Per a mi dormir poc és un risc de recaigudes. Desprès vaig estar cuidant-lo quant era nen, als matins, abans que comencés a anar a la guarderia. La meva dona i la meva filla treballaven. Jo vaig ajudar molt a cuidar-lo.
Ara la meva filla viu amb la seva parella i els rebo cada 15 dies. Sortim, passem el dia junts. Amb el meu net tinc una relació molt bona. Anem a veure pelis infantils a la filmoteca amb ell, ens divertim. Em parla de moltes coses i la veritat és que em trobo molt bé amb ell, em fa sentir molt bé.
Per què fas activisme a ActivaMent?
Estic a ActivaMent perquè és una manera de lluitar per a millorar la vida de les persones amb trastorn mental. I la veritat és que participo a diverses activitats i projectes de l’associació: vaig a les assemblees, m’agrada participar de la presa de decisions. També ajudo a les relacions institucionals, treballant per aconseguir els permisos per a penjar els cartells i publicitats d’ActivaMent als Centres de Salut Mental i als Centres d’Atenció Primària. Faig tasques telefòniques, ajudant a la vinculació dels nous socis. I escric sovint un article per al Blog que tenen a la Web. Em sento bé fent les coses que faig.
Què li diries a una persona que acaba de rebre un diagnòstic de salut Mental?
Que jo em vaig trobar en moments molt dolents, enfonsat, estava a baix del tot. Però va arribar un moment que vaig pensar: “Estic caigut, tinc que aixecar-me”. Per molt malament que estiguis, has d’intentar aixecar-te. Cadascú ha de trobar la seva forma, però tot té solució. Pots sortir-te endavant. Com deia la meva mare: “tot te solució, menys la mort”.
I que no pateixi per intentar tenir la raó. Jo abans pensava que havia de posar el meu punt de vista al capdavant de tot. Ara penso que hi ha dos o tres opinions i que la veritat pot ser múltiple. Pot haver més d’una veritat. Procuro evitar les discussions que abans intentava guanyar o estar per damunt dels altres quan creia que tenia la raó. I que no hi ha ningú que sigui més o menys que els altres. Això per a tothom, no només en salut mental.
