Fotografia © Irina Santos
Potser no sigui la persona més adequada per parlar-ne, però crec que un dels majors problemes d’una persona que pateix un trastorn mental és la por.
La por pot manifestar-se de moltes formes, des del temor a la gent o al què diran els altres si coneixen la nostra situació de persones amb un trastorn mental, fins a diversos tipus d’ansietat, passant per determinades conductes compulsives, del tipus d’haver de fer certs rituals per a que no ens passin contratemps. Em refereixo, per exemple, a col·locar coses d’una determinada manera o passar, o no passar, per determinats llocs.
La por sol generar ansietat i preocupació. Per això, quan estem pendents d’una cosa que ens preocupa molt i no podem influir en el seu resultat, moltes vegades ens angoixem, sobretot si el resultat que esperem es dilata en el temps. Per exemple, esperant una determinada notícia que hem de rebre de l’Administració en sentit positiu o negatiu.
Quan alguna cosa no depèn totalment de tu mateix, sinó de terceres persones o quan has fet alguna cosa que penses que està malament i rebràs, com a mínim, retrets de gent a la que tu tens en consideració, llavors comença la por i, per tant, la ansietat.
Quan estàs ansiós pateixes molt i vols que el que et provoca l’ansietat s’acabi com més aviat. Sobretot si és una ansietat molt gran que t’impedeix fer altres coses, concentrar-te o descansar.
Per aquí solen començar multitud de trastorns mentals. L’ansietat, l’estrès i les angoixes solen venir d’una cosa que ens preocupa molt i que no controlem. Precisament, per aquesta manca de control, ens preocupem, comencem a pensar cada vegada més temps en el problema, comencem a no dormir, a deixar altres coses tan importants o més que hem de fer i, per tant, ens introduïm en una espiral que la majoria de les vegades ens porta a un trastorn mental.
Per tot això, penso que una de les formes de combatre això és intentar trencar aquesta dinàmica, fent coses diferents de les que generen aquesta situació, sempre que puguem fer-les. D’aquesta manera, en tenir la ment ocupada en altres coses, ens oblidem momentàniament del problema i, en tornar a pensar-hi, pot canviar la nostra perspectiva del problema i la forma d’afrontar-lo. I si no podem fer-ho, cal parlar del problema amb gent en qui confiem o amb professionals. Això ens ajudarà com a mínim a suportar millor la situació.
Evidentment, això és més fàcil de dir que de fer, ja que molta gent que no pateix trastorns mentals, pateix malalties físiques que vénen causades per problemes psíquics que es somatitzen.
El que sí que sé, és que jo, que patia un trastorn mental, m’he recuperat, entre altres coses, per no atabalar-me. Per exemple, jo he patit problemes de son que avui no pateixo, ja que he arribat a estar tranquil tot i passessin les hores i no dormís. Jo penso: “Estic tranquil, ja dormiré i, si no dormo aquesta nit, ho faré demà. Cap problema “. Al final pràcticament sempre dormo, i abans, quan no dormia, intentava dormir i estava preocupat per no fer-ho. Amb el que al final moltes vegades no dormia i em llevava molt cansat, cosa que avui no passa. Abans, per dormir, necessitava més pastilles o havia de canviar-les.
Crec que si arribem a tenir un problema que no té solució i ens afecta, el millor, encara que sembli impossible o mentida, és oblidar-lo el més ràpid possible i tractar de viure tan bé com puguem amb ell. Una cosa també molt fàcil de dir i molt difícil de fer.
La veritat és que jo, entre altres coses, al meu trastorn mental l’he combatut, en primer lloc, preguntant-me com era jo, quins eren els meus punts forts i quins els febles, en què encertava i en què fallava, quins defectes tinc i quins d’ells puc arribar a corregir i quins no. A part de no sentir-me culpable si m’equivoco, ni començar a donar-li voltes al cap si ho faig, ni preguntar-me què opinarà la gent de mi i de la meva errada. I el més important de tot, si fallava, no culpar-me per fallar i tornar a intentar-ho de nou, les vegades que calguin, sense angoixar-me ni tenir cap pressa. A més a més, encara que de vegades em cansava de provar i llavors el deixava per un temps, sempre he tornat a reprendre-ho. Un nen per aprendre a caminar cau moltes vegades, però s’aixeca altres tantes i torna a esforçar-se de nou, fins que ho aconsegueix.
L’important de les coses és intentar-les, ja que no hi ha ningú perfecte i tots fallem. Evidentment, aconseguir alguna cosa així porta anys. Encara que, per exemple, aprendre a tocar el piano també porta anys i, si coses com aquestes no les provem, mai les aconseguirem. Hem de procurar aconseguir ser saltamartins de la vida, que per molts cops que aquesta ens doni, tornem a aixecar-nos per provar altra vegada fins al final. Jo, ara per ara, penso seguir aquest camí ja que per algunes coses sóc molt tossut. I tu?
Ernesto García
