Il·lustració © Sergi Balfegó
Us comentaré quelcom que em va passar el diumenge 31 de març de 2013. Aquell dia m’havia despertat molt incòmode, ja que la nit anterior havia descansat malament. Era la nit del canvi d’hora i, a les dues de la nit, encara em trobava sense dormir. Llavors, com la nit anterior tan sols havia dormit quatre hores, vaig prendre una pastilla de Ziprexa. Feia dos anys que no me la prenia, atès que me la van receptar només per si alguna vegada em trobava molt inquiet i ansiós o no podia dormir. La veritat és que el mínim que em van recomanar va ser de mitja pastilla, però jo tan sols vaig prendre un quart.
Després de prendre-la, vaig dormir unes set hores. Però, com he dit abans, em trobava malament al despertar-me, tenia el cap esmussada i una incomoditat molt gran a l’estómac. A més de sentir ansietat i trobar-me com enfadat. El meu caràcter actual no és així, ja que tendeixo a estar gairebé sempre molt alegre i veure la vida, en general, en positiu. Ja fa alguns anys que es pot dir que estic vivint una vida feliç.
Quan vaig sortir al carrer en companyia de la meva dona, li anava parlant i, en la conversa que manteníem, m’adonava que responia amb ganes de ser agressiu, enfadat, encara que no ho donava a entendre. Com que veia que això seguia, li vaig comentar tot el que aquí explico a la meva dona. I, sorprenentment, en menys d’un minut d’haver-ho comentat, tot el malestar que tenia em va passar com per art de màgia. Tornava a ser el mateix d’abans. No sabia explicar-me el que m’havia passat.
Més tard, vaig trucar per telèfon a la meva filla de 29 anys i li vaig explicar el que havia succeït. Ella tenia una explicació: una psicòloga amiga seva li va explicar que quan tens emocions contingudes el millor és expressar-les, parlar-les o escriure-les. D’aquesta manera, no guardes dins teu aquest malestar i fas una catarsi, una descàrrega de les emocions, buidant tot. Això produeix un efecte contrari al malestar que experimenta la persona, produint-se una gran millora, gairebé a l’instant.
La veritat és que, de vegades, la paraula té un poder tant o més curatiu que qualsevol medicació que et puguis prendre. Parlar també ajuda a buidar tot el negatiu que portem dins.
Escric això aquí perquè penso que, moltes vegades, a la persona que pateix un trastorn mental li resulta molt costós comentar les seves experiències, sensacions o pensaments. Crec que ningú, però més encara les persones amb un trastorn mental, hauria de guardar per a si mateix sensacions o sentiments que li fan mal. Guardar aquestes emocions sol fer molt de mal. Si no les exterioritzem, aquests sentiments, situacions o sensacions són una cosa que et van corroint per dins.
El que veiem que no podem solucionar, hem comentar-ho amb les persones que considerem més adients, per intentar que aquestes ens ajudin, en la mesura del possible. Si no tirem mà de l’ajuda que ens puguin facilitar les persones que estimem i/o els professionals, per a què necessitem la seva ajuda i el seu suport? En els moments fàcils, és quan menys necessitem als altres.
Espero que comentar aquesta experiència que he passat, i les conclusions a les que he arribat, pugui ajudar a altres persones que es troben actualment en situacions semblants.
Ernesto García
