Il·lustració © Francesc de Diego
En aquest article us parlaré d’un dels fonaments de la Psicologia Positiva: el Pensament Positiu. Ho faré des d’una perspectiva no acadèmica ja que no és aquest el lloc i, a més a més, no sóc psicòleg. Per a una crítica des de la pròpia psicologia remeto al lector a l’excel·lent article: La Psicología Positiva y sus Amigos: en evidencia. El meu enfocament és estrictament personal, fruit de les meves pròpies reelaboracions sobre el tema i de lectures específiques crítiques amb el pensament positiu.
La qüestió està aquí. El Pensament Positiu és una moda que ho envaeix tot: “cal ser positiu”, “has de pensar en positiu”. I això es converteix en un mantra. Però què és pensar en positiu? I per què s’ha de pensar en positiu? Perquè a aquesta gairebé advertència, subjau la idea que els pensaments positius ens remeten, màgicament, a un estat de nirvana. independentment de les circumstàncies que ens envolten. Però no és així. El pensament no canvia el món si no ve acompanyat d’acció.
I el mateix passa amb el “món interior”. Per a moltes persones aquesta autoimposició de pensaments de manera artificiosa els provoca confusió i angoixa. I és natural: els sentiments són respostes adaptatives al nostre entorn. Si alguna cosa o algú ens molesta, ens enfadem… i fugim o ens enfrontem.
Estar tristos, estar contents… És tan natural una cosa com l’altra. Si patim una pèrdua, responem amb sentiment de tristesa. El cos i la ment han d’aguantar el cop i, si escau , iniciar un procés de dol. Quan algú mor, “acompanyem en el sentiment” als seus familiars. I aquest sentiment, lògicament, és de pesar.
Quan el pensament positiu es converteix en pensament únic, en l’única manera de caminar per la vida, estem artificiosament -i perillosament-, evitant les reaccions emotives que de negatives no tenen res, sinó que se situen en l’espectre dels afectes de pesar, de pena, de tristesa… i que solen seguir el seu curs. Jo ho tinc clar: no m’agradaria passar per aquesta vida sentint-me “només” feliç. Hi ha moltes emocions que experimentar i hi són aquí com a part de l’experiència humana .
I per acabar, una frase que vaig llegir: “Quan ser feliç es converteix en obligatori, els que no ho són es converteixen automàticament en marginats”. O sigui, que sigueu feliços… o no. Sentiu, estimeu, rieu, ploreu. Deixeu fluir les vostres emocions. I que el Cant a la Vida sigui també Plor. Perquè les llàgrimes també ens fan humans.
David Herrera
