Aquests són temps durs. I per nosaltres és probable que siguin pitjors que pels altres. El nostre nivell de vida baixa. Una associació cultural a la que assistien companys meus del centre de dia ha tancat. I ara ens faran pagar pels medicaments i pujaran els impostos de les coses que consumim. Les xifres de l’atur es disparen. La situació és ben negra.
Però malgrat això, dintre dels límits que ens encotillen, hem d’anar darrera del nostre projecte de vida.
Ho deia fa uns dies el nostre psicòleg de la teràpia de grup. Necessitem un projecte. Els nois que anem al centre en ocasions anem allà com si allò fos etern. Com si poguéssim trobar refugi al centre d’aquest món cruel i quedar-nos allà. I és necessari fer uns passos més i, primer, buscar-nos la vida fora del centre i, segon, si podem, construir un projecte de vida que ens realitzi.
Molta gent, i no parlo només de persones amb malaltia, va fent dia rera dia sense mirar més enllà que la pròxima setmana o el mes següent. I amb la crisi en molts casos no es pot fer més.
Però trobo persones que podent viure d’una manera que els realitzi, s’estanquen i no progressen. I tenir un projecte per a la nostra vida és una cosa vital. Cal fer plans. Un dels principals problemes de les persones amb esquizofrènia és l’apatia. Les coses que abans ens agradaven ja no ens diuen res. Però per poc que sigui l’interès que ens desperti una cosa, ens hem d’aferrar a ella.
I hem de bastir un projecte de “Què volem ser de grans?”!! A què li volem dedicar la nostra vida? Ha de ser alguna cosa que ens mobilitzi, que ens agradi. Potser ara hem de fer una feina que no ens agrada, potser no tenim cap tipus de feina. Però no podem renunciar a la realització personal a llarg termini.
Fèlix Rozey
