Fotografía © Irina Santos
Ja fa algun temps que volia escriure aquest article. Sobretot arran del tractament sensacionalista i estigmatitzant per al nostre col·lectiu que ha rebut el “cas Breivik”.
Així, malgrat que les perícies van determinar que no pateix cap trastorn mental greu, bona part dels articles l’assenyalen com “assassí boig”. Aquesta situació, a més, no és anecdòtica, ja que una gran proporció de notícies i missatges que difonen els mitjans de comunicació sobre les persones amb trastorn mental ens assenyalen com a violentes, impredictibles i perilloses.
Així, per exemple, segons un estudi publicat per la Universitat Complutense de Madrid, a Espanya els mitjans informen poc i malament sobre el trastorn mental i, en un alt percentatge, són notícies associades a el tema de la perillositat.
Donada aquesta situació, crec que és fonamental respondre al dubte: ¿Som o no som les persones amb un trastorn mental més violentes i / o perilloses que la resta de persones de la societat? Què diu la recerca científica?
S’han fet nombrosos estudis per respondre a aquesta qüestió. Alguns d’aquests treballs neguen que el trastorn mental sigui un factor que faci incrementar la tendència a la violència i el crim. Per contra, afirmen que aquesta és una idea plena de prejudicis. Com a argument, s’assenyala que en les societats que van portar a terme un procés de desinstitucionalització psiquiàtrica i externalització de les persones usuàries d’aquests serveis, les taxes de violència i els crims han baixat. A més, assenyalen que les estadístiques policials i judicials sobre aquest tema no es corresponen en absolut amb les informacions dels mitjans de comunicació.
Tanmateix, també són nombrosos els treballs que afirmen el contrari. Segons aquests estudis, el trastorn mental seria un factor de risc, encara que moderat, pels actes de violència. Ara bé, la gran majoria d’aquestes investigacions es basen, tan sols, en l’anàlisi de persones que ja han comès crims i / o que estan institucionalitzades en hospitals psiquiàtrics. És a dir, es basen en el que es coneix com una “mostra esbiaixada”. Què és una mostra esbiaixada? És una selecció d’un subgrup que no representa el conjunt i que porta a conclusions errònies.
Trobem un exemple de mostra esbiaixada en les investigacions que, partint dels pacients heroïnòmans que estan ingressats en centres de desintoxicació, pregunten sobre la primera droga que han consumit. D’aquesta manera, conclouen erròniament que el cànnabis és el primer pas cap a l’addicció a l’heroïna. Aquest argument és una fal·làcia lògica. No obstant això, per molt fal·laç que sigui el raonament, aquest tipus d’investigacions proliferen en les ciències socials.
En el nostre cas, els que consideren com “evidència” del suposat vincle entre trastorn mental i violència el percentatge de persones que hi ha tancades per haver comès un crim o un acte violent i que, com a causa o conseqüència de la tancada, tenen un trastorn mental, desconeixen els principis bàsics de la lògica.
D’altra banda, també poden trobar-se uns pocs estudis basats en un mostreig representatiu de la població general i les conclusions, per tant, no estan esbiaixades. Què conclouen aquests treballs? Contràriament al que ens diuen les idees estereotipades, aquests estudis afirmen que tenir un trastorn mental no és un predictor fiable de conductes violentes. Més aviat, aquesta atribució errònia es deuria a una confusió amb altres patologies, com el Desordre en l’Ús d’Alcohol i Drogues
En aquest sentit, el fet que amb freqüència un trastorn mental cursi al costat d’un Desordre en l’Ús d’Alcohol i Drogues -el que es coneix com Patologia dual-, explica en part la persistència de l’prejudici que atribueix a les persones del nostre col·lectiu una tendència intrínseca a la violència.
Ara bé, serviran totes aquestes investigacions per modificar d’una vegada les idees plenes de prejudici i discriminatòries cap a nosaltres? Sospito que no. La ciència també ens ensenya que els prejudicis no són només qüestió d’ignorància, sinó de valors; motiu pel qual es resisteixen a l’evidència.
Hernán Sampietro
