Fotografia © Irina Santos
Fa alguns dies vaig escriure la primera part d’aquest article, que pretén respondre a la pregunta: Som o no som les persones amb un trastorn mental més violentes i/o perilloses que la resta de persones de la societat? Fins ara, hem vist que la ciència considera que aquesta associació es basa en una idea prejudiciosa -perquè els fets la desmenteixen-, en una fal·làcia lògica -perquè es generalitza incorrectament a partir d’un subgrup que no representa la majoria- i en una confusió amb altres patologies -com el Desordre en l’Ús d’Alcohol i Drogues-.
En aquesta segona part, veurem quina explicació dóna la ciència als casos en els quals, efectivament, sí que hi ha un vincle entre trastorn mental i violència. A què es deu? És una manifestació de la pròpia patologia? És un tipus de símptoma?
Un ensenyament bàsic de la ciència, i que la diferència d’altres creences, és que una associació entre dos factors no s’ha de confondre amb causalitat. Que dues situacions o fenòmens apareguin junts, fins i tot reiteradament, no significa que un sigui la causa de l’altre. Més aviat, això pot ser causa de l’existència d’un tercer factor que sigui la causa de tots dos. Això és, precisament, el que passa en el cas del trastorn mental i la violència.
Ja hem vist que part de l’error és degut a l’alta incidència que hi ha de Patologia Dual. És a dir, de comorbiditat entre trastorn mental i addicció a l’alcohol o altres drogues. El desordre en l’Ús d’Alcohol i Drogues sí és un factor que incrementa la possibilitat de comportar-se de manera violenta en totes les persones, amb o sense un diagnòstic de trastorn mental.
Ara veurem altres estudis que atenen els factors històric-contextuals de les persones per a explicar ambdós fenòmens. En aquest sentit, hi ha investigacions que ensenyen que són les condicions precàries d’existència -atur, indigència, addiccions, etc. – Les que incrementen les probabilitats de cometre actes violents. Així, un divorci recent o la pèrdua del treball serien predictors més fiables de comportament violent que el fet de tenir diagnosticat un trastorn mental -i ningú té por de les persones divorciades o desocupades-. Ara bé, gran part de les persones que viuen amb un trastorn mental es troben, com a causa o conseqüència, en una condició precària d’existència. Seria aquesta situació, i no el trastorn en si, el que explicaria els casos en els quals sí que hi ha conductes violentes.
Finalment, altres investigacions ens remarquen que la situació és exactament la inversa: les persones amb un trastorn mental solen ser les víctimes i no les agressores. Segons aquests estudis, fins al 34% de les persones amb un diagnòstic de trastorn mental han estat objecte de violència, abusos i/o maltractament al llarg de la seva vida. Precisament, la ciència també ensenya que tenir un historial de victimització incrementa les probabilitats de comportar-se de manera violenta. En aquest sentit, la conclusió hauria de ser que poques, molt poques persones del nostre col·lectiu reaccionen davant tan alts índexs de victimització…
En definitiva, més enllà dels prejudicis, fal·làcies i confusions, quan es dóna un cas de comportament violent caldria analitzar a què es degut i no simplement atribuir-ho al trastorn mental. La investigació científica mostra que són altres factors que afecten la nostra vida, i no el trastorn mental en si, els que expliquen aquests casos. De la mateixa manera que no és el color de la pell, sinó les condicions de vida de certs grups ètnics en alguns països el que explica els seus índexs de criminalitat, tampoc portar un diagnòstic ha de ser acceptat com a variable explicativa de la violència.
Hernán Sampietro
